Durant el període 1968-70, els germans John i Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford, sota l'incomprensible nom de Creedence Clearwater Revival, produïren una fabulosa col.lecció de cançons, farcides de vitalitat, ritme i passió. Poques bandes de l'època (tal vegada la millor del rock) varen conjugar qualitat i comercialitat de manera tan perfecta.

A "Clàssics del rock", mesos enrere, comentàrem els dos primers enregistraments: "Creedence Clearwater Revival" del 68 i "Bayou Country" publicat a principis del 1969, any clau en la carrera de CCR ja que n'editaren dos més. Per primera vegada en la història de la música popular moderna una banda s'atrevia a publicar tres elapés originals en tan sols deu mesos. El més sorprenent, però, era l'alta categoria dels tres lliuraments.

"Green River" (Fantasy, 1969) era una autèntica capsa de "singles" potencials; en un moment en què les bandes punteres intentaven crear confusos i pseudointel.lectuals àlbums conceptuals, John Fogerty es concentrava en l'elaboració de cançons senzilles, sòlides i vitamíniques. El mes de maig, mesos abans d'editar-se l'àlbum, va sortir al mercat un genial disc a 45 rpm que incloïa "Bad Moon Rising" i "Lodi". Un parell de setmanes després, una altra doble bomba saturada de "riffs" potents, "Green River/"Commotion". Els locutors de les efaemes al.lucinaven ja que, tal com succeïa amb The Beatles, les cares B de CCR eren tan bones com les A.

"Tombstone Shadow" estava construïda sobre una endimoniada guitarra circular. "Sinister Purpose" informava que, a més de brillant compositor i cantant esqueixador, John era un guitarrista més que digne. Els textos de "Bad Moon Rising" s'inscrivien en la tradició admonitòria dels vells blues ("Veig una mala lluna ascendint/Veig problemes en el camí/Veig terratrèmols i llamps/Veig, avui, mals temps"). "Lodi" presentava una faceta baladística que potenciarien en el futur ("Fa un any que sóc a la carretera/Cercant fama i diners/Cercant una olla plena d'or/Les coses anaren malament/Les coses anaren pitjor/Supòs que ja hauràs escoltat aquesta cançó/Oh déu meu, enrocat a Lodi un altre cop"). "Lodi" es convertí en una de les cançons de Fogerty més populars, amb versions d'Emmylou Harris, Tom Jones, Bobby Goldsboro i altres. També és superba la interpretació de l'estàndard blues "Night Time Is The Right Time" de Lew Herman, en què Fogerty canta quasi histèricament i realitza un solo de guitarra excel.lent. Deu peces de cru rock camperol que evocava l'Amèrica del sud profund. Un impagable elapé.

Pere Ferrando