Després del darrer article dedicat al tou McCartney, per reconciliar-se amb la facció més "dura" dels seguidors d'aquestes columnes, calia escriure un "Clàssics del rock" sobre alguna de les bandes considerades "autèntiques", totalment lliures de qualsevol sospita blanosa o fofa. Qui millor que Creedence Clearwater Revival, més coneguts, simplement, com "els Cridens"?

CCR varen suposar un dels darrers grans fenòmens de la dècada dels seixanta. Summament actius i prematurament desapareguts representaren la continuació més directa i primitiva del rock and roll. Com a poques bandes conjugaren esplèndidament qualitat i comercialitat. Tots els seus "singles", magnífics, reeixiren; tots els seus àlbums eren col.leccions de peces vitals, plenes de ritme i passió primigènia. El contrapunt ideal a la psicodèlia i als desvarieigs àcids.

Amants del country, del surf i del beat, els germans Fogerty, John i Tom (guitarres), Doug Clifford (bateria), i Stu Cook (baixista), procedien d'El Cerrito, petit poble de la badia californiana. En el 59 formaren The Blue Velvets i cinc anys després fitxaren per Fantasy Records, segell dedicat bàsicament al jazz, que els enregistrà alguns discos petits sota el nom de The Golliwogs. En el 67, quan eren a punt d'abandonar la música degut a l'inexistent èxit i a les poques perspectives d'aconseguir-ho, ja que els sons imperants no tenien res a veure amb la música que feien, Saul Zaentz, nou director general de la discogràfica, decidí tornar-los a llançar amb un nou nom. Un estrany nom que sembla haver estat parit després d'una nit de lectures bíbliques sota els terribles efectes d'LSD caducat: "Creença En El Retorn De L'Aigua Clara". Glups!

L'estil de CCR era inconfusible; sobre un "riff" de la guitarra de John (cantant, guitarra solista, compositor, productor i arranjador!), la banda realitzava un desenvolupament toixarrut, però efectiu, basat en el rock and roll, en el country o en el rhythm and blues. O tot plegat! Cançons senzilles i vigoroses, caracteritzades pel blues i per la música de l'Amèrica profunda. Unes lletres narratives i desesperançadores. I, sempre, la potent i crivellada veu de John Fogerty.

De l'edició dels seus discos han transcorregut quasi trenta anys; tots, encara, conserven la puixança i la solidesa rockera de l'època. Música populista amb guitarres ardents. Despullada d'ornamentació innecessària i manufacturada amb honradesa. A més, CCR eren únics entre el caramull de bandes que, a finals dels 60, feien psicodèlia o música progressiva: romanien ancorats en la tradició. Ideològicament i políticament, fins i tot, eren diferents (es declaraven contraris a les drogues). Es just dir, però, que aportaren alguns textos a la lluita contra la guerra de Vietnam.

El primer elapé, "Creedence Clearwater Revival" (Fantasy), es publicà l'estiu del 1968. Va ser enregistrat amb molt poc temps però amb un resultat compacte; un diamant en brut. Les vendes no funcionaren d'allò més bé fins que dos mesos més tard editaren el primer "single", una trepidant i piconadora versió de "Suzie Q" de Dale Hawkins; la cançó aconseguí entrar a les llistes i arrossegar-hi l'àlbum. En vistes de l'èxit, publicaren un altre senzill, la versió escarrufadora de "I Put A Spell On You" de Screamin' Jay Hawkins, amb una interpretació a l'estil sudenc de New Orleans. En aquest fabulós primer disc també trobam el vessant soul: "Ninety-nine And A Half" de Steve Cropper i Wilson Pickett. Música amb arrels, lluny del so hippie de l'època. No oblidem "Porterville" i "Walking On The Water", material que ja havien enregistrat com a The Golliwogs.

Pere Ferrando