Durant la segona meitat dels seixanta tingué lloc un fenomen conegut amb el nom de "supergrups". D.S. Mordoh definí el fet "com una fuga de cervells que es troben en un mateix conjunt". Cervells privilegiats que volien juntar-se amb cranis esplèndids per crear música al més alt nivell. Aquesta era l'excusa ja que, en la majoria dels casos, es tractava de reunions per guanyar més diners. Un dels més famosos "supergrups" va ser el format per David Crosby, Stephen Stills i Graham nash, mundialment coneguts per CS&N. Els tres músics posseïen un passat immediat d'allò més interessant que de seguida recordarem. La qualitat de CS&N fou ràpidament reconeguda i el seu mestratge creà escola: bandes com America, Poco, Eagles, Bread i moltes més begueren totalment o parcial del so que els tres talents varen crear enmig de la Califòrnia "acida".

David Crosby (n. 1941) havia estat un dels membres fundadors de The Byrds; en va ser expulsat per la seva actitud política, extremadament crítica contra el sistema nord-americà; basta recordar el dur atac llançat contra la justícia estadounidenca en el festival de Monterrey del 67, posant en dubte la credibilitat de l'informe Warren sobre l'assassinat del president Kennedy (entre d'altres coses digué davant la multitud: "A Kennedy el va matar un equip professional. L'Informe Warren no diu la veritat. No us demanau per què? No us ho demanau?"). Stephen Stills (n. 1945) procedia de Buffalo Springfield, mítica banda que havia enregistrat tres autèntiques joies; a Buffalo Springfield també hi havia tocat Neil Young qui, ben aviat, s'afegiria al trio. Graham Nash (n. 1942) era l'unic britànic i procedia de The Hollies, banda de Manchester que algun dia reivindicarem. Injustament, The Hollies ha estat sempre un conjunt poc considerat; en realitat, els discos realitzats durant l'estada de Nash formen una apreciable col.lecció de música pop força digna. Nash partí cap a San Francisco, seduït per l'ambient "hippy" i a la recerca d'un nou so.

Quan es decidiren a formar el trio? Les cròniques consultades no es posen d'acord. Alguns diuen que es trobaven a una festa a la casa de Cass Elliott (de The Mama's & The Papa's). Uns altres comenten que tot succeí a la casa de Joni Mitchell (que en aquells moments era l'al.lota de Nash i que abans havia estat l'enamorada de Crosby). El que és cert és que Crosby i Stills començaren a cantar una cançó "country" ("Helplessly Hoping") i que, de sobte, s'hi ficà la veu de Nash. Tothom es quedà sorprès i en els ulls dels tres individus va aparèixer el signe de dòlar. A partir d'aquí tot ja és molt conegut. Reuniren un grapat de cançons i, produïts per l'amo del segell Atlantic Records, Ahmet Ertegun, entraren als estudis de Wally Heider a Los Angeles per entregar a la posteritat 10 colossals peces que han convertit el vinil titulat simplement "Crosby, Stills & Nash" (Atlantic, 1969) en un super clàssic del rock, per tenir arxivat a l'apartat "belles harmonies vocals conjuntades a través de sons brillantment acústics". L'autoria de les cançons presenta un repartiment força democràtic, cosa que va agradar a Crosby i Nash, els quals havien tingut problemes en col.locar les seves peces a The Byrds i a The Hollies, respectivament. Stephen Stills en signà 4; David Crosby, 2, i Graham Nash, 3; mentre que "Wooden Ships" va ser composta per Crosby i Stills, a l'uníson. L'apartat dels instruments utilitzats queda molt ben reflectida a la portada del disc. Hi veiem Stills amb una guitarra i els altres dos amb les mans buides. Els crèdits ens diuen que Stills tocà la guitarra solista, l'orgue i el baix. Crosby, la guitarra rítmica. I Nash, res. S'hi afegí Dallas Taylor a la bateria (després formaria part del conjunt Manassas, creat per Stills).

La més famosa de les cançons incloses és, sens dubte, "Suite: Judy Blue Eyes"; la Judy dels ulls blaus era la cantant Judy Collins amb la qual Stills havia mantingut un apassionat romanç. El que en un principi havia de ser un llarg poema narratiu es convertí en un conglomerat d'idees i esbossos; per això l'anomenaren "Suite"; el final afrocubà és sensacional. La formidable "Marrakesh Express" de Nash, havia estat rebutjada pels altres membres de The Hollies. Fou un dels dos exitosos senzills que s'extragueren de l'àlbum. La gènesi de la peça va ser un viatge que Nash i la seva primera dona feren a terres mores (per lligar un poc d'herba, segons el mateix Graham). "Guinnevere" és una de les més belles cançons compostes per Crosby; hi uneix dues tendències musicals, la jazzística i la folklòrica. De Crosby és també "Long Time Gone", peça que va escriure el dia en què Robert Kennedy fou assassinat. "Lady Of The Island" parla de dues dones (una és Joni Mitchell), i de dues illes, d'Eivissa i de Long Island. "Wooden Ships" figura en el disc com a propietat de Crosby i Stills; realment també hi intervingue el membre de Jefferson Airplane, Paul Kantner. La cançó fou repescada anys més tard pel director cinematogràfic Ernest Thompson per il.lustrar una escena de la pel.lícula "1969" (protagonitzada per Kiefer Sutherland i Wynona Ryder) que mostrava la fugida, cap el Canadà, d'un jove insubmís estadounidenc per escapar de l'exèrcit i de Vietnam. ("Anem lluny on poguem riure una altra vegada/ Ens n'anam, vosaltres no ens necessitau").

Són deu grans cançons; és un àlbum realment deliciós i imprescindible; com el que feren seguidament, "Déjà Vu", que ja va comptar amb la participació de Neil Young. En parlarem.

Pere Ferrando