S'acaba de complir el trentè aniversari de l'edició del primer elapé de Davis Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. Una amalgama de melodies espurnejants, veus exquisides i guitarres cristal.lines. Gran disc ja comentat a "Clàssics del rock".

Immediatament després de la seva publicació es va fer evident que, per a la gira que els havia de conduir al festival de Woodstock, feia falta una banda d'acompanyament. Ahmet Ertegun, l'amo d'Atlantic Records, els va suggerir Neil Young i a pesar d'algunes reticències a ampliar el nom del trio, CS&N acceptaren ja que l'aportació dinàmica i enèrgica del canadenc era un perfecte contrapunt a la seva lírica vocal. Així va nèixer el darrer "supergrup" dels 60. I avui us comentarem la primera obra que enregistraren: "Déjà Vu" (Atlantic, 1970). Paraules majors i clàssic entre els clàssics del rock.

Realment, Young injectà química incendiària. Mentre els altres articulaven declaracions de pau i d'unitat universal ("Carry On", "Teach Your Children", "Our House"), ell redactava una manifest íntim ("Helpless") que suggeria el final de la contracultura. Crosby parlava de revolució; Young de desesperança. Nash taral.lajeva; la guitarra de Young lladrava. El suc just per emborratxar el pastís.

"Déjà Vu" , impecablement autoproduït pels quatre components, va ser enregistrat a l'estudi C de Wally Heider (San Francisco) entre el juliol del 69 ("4+20") i el gener del 70 ("Almost Cut My Hair"). En total, vuit-centes hores de sessions per al que havia de ser un dels àlbums més famosos de la història del rock. Com bé reflecteix la portada, a la majoria de cançons tocaven el baixista Greg Reeves i el bateria Dallas Taylor. A més, dos col.laboradors de luxe: el "dead" Jerry Garcia i l'exLovin' Spoonful John Sebastian.

L'elecció de les deu cançons que integren l'elapé reflecteix un repartiment força democràtic (dues peces de cada un, una de Joni Mitchell i una altra a mitges entre Young i Stills); esplèndides composicions, diferents, precises... però no amaguen que es tracta, sobretot, d'una col.lecció de treballs en solitari embaulats certerament. De fet, quan l'enregistraren no regnava entre ells la "pau hippi". Comentem, una per una, les deu peces de l'esplèndid "Déjà Vu"

"Carry On" era el resultat de fusionar dues peces que Stills tenia inacabades; una tòrrida cançó psicodèlica, ideal per a obrir l'elapé. "Teach Your Children" era una clàssica composició blana i optimista de Graham Nash que ràpidament quedà associada al mite hippi: "Tu que ets a la carretera/Has de tenir un codi per viure/Per arribar a ser tu mateix/Perquè el passat només és un adéu/Ensenya bé els teus fills/L'infern dels teus pares/Lentament desapareixerà/I alimantant-los amb els teus somnis/Que triïn el que tu saps". Amb tres guitarres: Nash, Stills i la "pedal steel" de Jerry Garcia. S'elegí com a "single" (nº16 als EUA).

"Almost Cut My Hair", de David Crosby, és per a nosaltres la millor peça del disc. Enregistrada en directe, sense cap mescla. Paranoiques lletres i tres guitarres crues provocant escalfreds continus. Camperola, nostàlgica i introspectiva, "Helpless", amb la guitarra solista de Stills, és un majúscul paisatge animat de Neil Young: "Hi ha una ciutat al nort d'Ontàrio/Amb abundants somnis, comfort i records/I mentalment encara necessit un lloc on anar./Tots els meus canvis allí es produïren./Cels, finestres blaves darrere els estels/Lluna groga sortint".

En memòria del festival, Joni Mitchell va escriure "Woodstock"; setmanes després, ella la inclouria al seu estupend disc "Ladies Of The Canyon" (ja comentat a "Clàssics del rock"). A la versió de CSN&Y es poden sentir, també, tres guitarres i dobles teclats. Segon senzill (nº11 a Nordamèrica). Que Crosby es trobava en un gran moment creatiu ho demostra la peça que dóna títol al disc; "Déjà Vu" compta amb la portentosa harmònica de John Sebastian i amb més guitarres denses.

El moment més pop del disc era "Our House" de Nash, construïda amb dolces tornades; la va escriure per a Joni Mitchell, la seva promesa i propietària de la protagonista "casa" a Laurel Canyon. Amb un to apesarat, Stills és l'únic músic a "4+20", cançó que tenia guardada per al seu futur (i excel.lent) primer elapé; però Crosby i Nash la volgueren: "Nit darrere nit desvetlat/Passeig d'un costat a un altre/De l'habitació i vull saber/On és ma esposa? Podré fer que torni?".

Per finalitzar, la romàntica "Country Girl" de Neil Young, amb uns arranjaments pomposos, i "Everybody I Love You", de Young i Stills, rememorant els bons temps a Buffalo Springfield.

El mateix mes en què es publicà, "Déjà Vu" va vendre dos milions de còpies. La portada reforçà el mite: un daguerreotip amb ambient de "western" que, en la primera edició nordamericana, semblava imprès sobre pell.

Les múltiples disensions internes feren que Crosby, Stills, Nash i Young no tornassin a enregistrar un disc en estudi fins al 1988 (el poc recomanable "American Dream"). Mesos després de "Déjà Vu", Atlantic Records publicà el doble en directe "Four Way Street".

Pere Ferrando