Diverses vegades hem parlat a "Clàssics del rock" de l'època daurada del rhythm and blues britànic. Hem comentat obres dels Stones (especialment l'esplèndid "Aftermath"), de Them (els enregistraments amb Van Morrison), de The Animals (el bon material produït per Mickie Most) i de The Yardbirds (imprescindible el r&b psicodèlic de "Roger The Engineer"). Realment sols ens falten Pretty Things, Manfred Mann i Spencer Davis Group, els convidats d'avui.

Spencer Davis, professor de llengua alemanya nascut el 1941 i il.luminat per la fe del blues, el 1963 decidí crear Spencer Davis R&B Quartet. Per això contactà amb els germans Stevie i Muff Winwood, membres d'una banda de jazz. Stevie només tenia 15 anys però ja era un consumat multiinstrumentista; amb 9 anys havia estat el pianista de l'orquestra de jazz de son pare i, als 13, tocava amb el seu germà Muff a la Muff Woody Jazz Band. Stevie Winwood arribaria a ser un músic impressionant però, a més, posseïa una veu única, la més negra de tot el rhythm and blues britànic, les cordes vocals més soul de les illes, amb un domini total dels límits dels falsetto. De les qualitats del nin prodigi Winwood, ja n'hem parlat a "Clàssics del rock" quan analitzàrem els treballs posteriors amb Traffic i Blind Faith.

Amb la companyuia del bateria Peter York muntaren el quarter general al bar Golden Eagle des d'on practicaren un repertori fonamentat, bàsicament, en el blues i el soul (Sonny Boy Williamson, John Lee Hooker, Rufus Thomas...). El 1964, ja com a Spencer Davis Group, aconseguiren tocar en el Flamingo on Chris Blackwell quedà anorreat per la veu negroide del blanc Winwood i els fitxà immediatament per a Fontana Records. Winwood i Blackwell seguirien junts durant molts anys; de fet, Traffic va ser el grup emblema de Island Records, segell independent que Blackwell edificaria posteriorment.

Una timorata versió sense èxit de "Dimples" de John Lee Hooker inicià la seva discografia l'estiu del 64. "I Can't Stand It", "Every Little Bit Hurts Me" (de Brenda Holloway) i "Strong Love" (de The Malibus) aconseguiren entrar en el Top50 i demostraven el creixent interès de la banda pel soul. Sense vendre massa discos, les actuacions en el Marquee els generà bona reputació com a músics; així pogueren enregistrar "Their First Lp" (Fontana, 1965), artefacte composat per nou emocionants versions del cançoner nordamericà del blues, r&b i soul ("Searchin'" de Leiber i Stoller, "I'm Blue" de Ike Turner...). Només tres peces pertanyien a la banda, la convencional "Sittin' & Thinkin'" de Davis (cantada horriblement per ell mateix) i dues cançons de Winwood, "Here Right Now" i "It Hurts Me So", excel.lent imitació del pop de Tamla Motown, llibre de capçalera del nin Stevie. "Their first Lp" duia el nom de Spencer Davis Group però tota cuca londinenca sabia que l'autèntic cervell de la banda era Winwood, de brillant veu i teclats nerviosos. El primer elapé aconseguí el nº 6 a GB. Mesos més tard arribaria la primera bomba.

Jackie Edwards era un dels molts músics jamaicans en l'òrbita de Chris Blackwell (introductor massiu del reggae i del ska a Anglaterra); una peça seva, "Keep On Running", de ritme impetuós i amb l'ús d'un bel.licós pedal "fuzz", aconseguí el primer nº 1 per al grup. Aprofitant l'impacte, setmanes després, Fontana edità "The Second Album" (1966), més complex que l'anterior però amb un contingut similar a base de versions de música negra: escarrufadora "Let Me Down Easy" de Betty Lavette, honrada "Georgia On My Mind", hàbil "You Must Believe Me" de Curtis Mayfield, trepidant "Watch Your Step" de Bobby Parker... La producció pròpia seguia sent mínima i Tamla Motown, font d'inspiració. "The Second Album" pujà fins al nº 2.

Seguidament continuaren explotant el jamaicà Edwards ja que dues peces seves, "Somebody Help Me" i "When I Come Home" s'utilitzaren per a "singles", preludi de "Autumn'66" (Fontana), tal vegada el millor elapé del grup en què repetien per tercera vegada la combinació de balades soul i r&b honest robat als mestres negres nordamericans: Elmore James, Brenda Holloway, Jimmy Cox, Percy Sledge ("When A Man Loves A Woman"). No varen incloure, però, una cançó que Winwood i companyia havien composat...

L'octubre del 66 publicaren un senzill potent i arrogant, només pel qual mereixen passar a la història: "Gimme Some Lovin'" fugia del rhythm and blues i obria noves perspectives; a l'enregistrament, hi participaren Dave Mason i Jim Capaldi, futurs Traffic. Quan el gener del 67 s'edità "I'm The Man", un altre lliurament potent i excels, Winwood, de 19 anys, ja havia abandonat Spencer Davis Group, un projecte que sense el seu talent no tenia futur.

Com bé sabeu, una de les tàcites regles de "Clàssics del rock" és no recomanar recopilacions. Tanmateix, el doble cedé "Eight Gigs A Week! The Stevie Winwood Years" n'és una justificada excepció ja que, a bon preu, allotja tot el material que hem comentat: els tres elapés i la col.lecció de "singles" (as i bes). Autènticament imprescindible dels 60.