"Bryter Layter" és igual de sublim que "Five Leaves Left", però més obert. El segueix produint Boyd; tampé repeteix l'amic i enginyer de so John Wood. Ambdós consideren que és el disc més perfecte dels molts que varen confeccionar. Hi trobam gents de Fairport Convention i la inesperada intervenció en dues peces de John Cale (qui anys més tard realitzaria un disc molt drakià, "Paris 1919"). Sembla impossible que un disc tan bell com "Bryter Layter", més assequible que el primer, no tingués èxit. Fins i tot hi havia una peça meitat "folk", meitat "pop", "Hazey Jane II" que hagués pogut triomfar com a senzill. La incorporació de vents (saxofó alt, flauta) és plenament encertada. "Poor Boy", "At The Chime Of A City Clock"... sensacionals. Totes les persones que confiaven en Drake quedaren decebudes. Més tard arribaria "Pink Moon"...