De tots els noms apareguts a les columnes de "Clàssics del rock", el de Nick Drake, sens dubte, és el més poc conegut. Paradoxalment, la música que va composar durant la seva curta carrera és una de les més sinceres i inspirades que ha sortit del panorama anglosaxó durant les darreres dècades. Bellesa minimalista en forma de cançons encisadores; no trobareu coses tan emotives com l'obra de Drake.

Nick Drake arribà a Anglaterra als sis anys; havia nascut a Burma el 1948 i havia viscut a Bombay. Esser introvertit des de l'adolescència, es caracteritzà per una obsessionant sensibilitat; els amics de joventut mai no l'arribaren a conèixer; alguns parlen d'homosexualitat reprimida. Poc propens a la comunicació, indagava dins la seva tristor mitjançant les composicions; als devuit anys ja n'havia composat moltes, algunes melancòliques, fruit d'amatents escoltes (Morrison, Newman, Buckley) i de lectures dels simbolistes francesos. Mentre estudiava a Cambridge, Ashley Hutchings, membre fundador dels lírics Fairport Convention, el recomanà al productor Joe Boyd, llegenda viva del "folk" britànic que havia creat Witchseason Productions (per on ja havien passat Richard Thompson i Incredible String Band). Joe Boyd va ser per a Drake quelcom més que un mànager; el va animar i el va enriquir musicalment; entrà a la nòmina de Witchseason cobrant 20 lliures setmanals. El setembre del 69, Boyd li produí el meravellós "Five Leaves Left" (Island). Per a llançar el disc realitzà una petita gira pel nord d'Anglaterra i un concert al Royal Festival Hall (amb John Martyn i Fairport Convention); l'experiència en directe no li agradà i decidí no actuar més en públic. Tampoc no concedia entrevistes; no li agradaven les sessions fotogràfiques... Mal camí per a un aspirant a l'èxit.

Deixà la universitat i es traslladà a Londres per dedicar-se a la composició del segon àlbum, el també fantàstic "Bryter Layter" (Island, 1970), amb la col.laboració de membres de Fairport Convention i de John Cale. Malgrat l'aclamació de la crítica, el disc no va funcionar comercialment. El 1971, el segell discogràfic Island va absorbir la productora de Joe Boyd, el qual parti cap als EUA. El nou propietari, Chris Blackwell, també confiava en la música de Drake, però el seu estat anímic, després del fracàs i sense el recolzament de Boyd, entrà en fase crítica i començà un tractament psiquiàtric amb antidepressius. Es el principi del final, el període més crític. Reclòs, absent, sense parlar. Dies sencers mirant per la finestra, els nirvis destrossats...

Per tal d'animar-lo, Chris Blackwell li oferí un apartament a la Costa del Sol d'on tornà amb la decisió d'enregistrar un nou disc, l'increïblement trist "Pink Moon" (Island, 1972); es va vendre poc. L'estat de salut empitjorà; va ingressar a un hospital psiquiàtric i, en sortir, l'ànim compositiu estava bloquejat. Amb alguns amics parlà del suïci; sofrí canvis de conducta, fins i tot arribà a discutir amb Boyd per qüestió de diners, que mai no li havien interessat. Blackwell hi mantenia la confiança i el va convèncer d'enregistrar més material; en un estat depressiu gravà quatre temes sense quedar satisfet (localitzables al CD "Time Of No Reply" -Hannibal Records-).

Els articles consultats situen els darrers dies feliços de Drake a París, on havia anat a descansar i a perfeccionar el francès; segons sembla, Françoise Hardy li demanà algunes composicions. En tornar a Anglaterra s'instal.là a casa dels pares. Regalà a sa mare un llibre d'Albert Camus, "El Mite De Síssif". La nit del 25 de novembre del 1974 el trobaren mort a la seva habitació; en el tocadiscos sonaven els "Concerts De Brandemburg". El forense dictaminà suïcidi per sobredosi de somnífers Tryptizol.

Disc cohesionat i ple d'intensa confessionalitat, "Five Leaves Left" sempre ha estat comparat a una altra obra mestra de Van Morrison, "Astral Weeks". El de Drake és un primer disc sensacional, construït amb meravelloses melodies sustentades per la seva acollidora i tranquil.la veu. Robert Kirby, amic de Cambridge, li preparà uns barrocs arranjaments de cordes amb el suport d'una orquestra de quinze intèrprets. Música amable, perfecta simbiosi de "folk" i de passió de cantautor; ecos de Donovan i Jim Webb; les deu composicions desprenen passió. Sensacional Boyd com a productor. "Time Has Told Me", "Three Hours", "Saturday Sun", "Fruit Tree" són algunes de les cançons inevitables. Album fràgil i imprescindible.