El senyor Auger i...
...la senyora Driscoll

JULIE DRISCOLL & BRIAN AUGER

"Open" (1968)

 

 

"Julie Driscoll era una al.lota molt prima de l'est de Londres. Durant anys havia fet gires sense èxit fins que la tardor del 67 s'arrissà els cabells a l'estil Hendrix, passà a dir-se "Jools" i va ser llançada com el nou no-n'hi-ha-més de les pepes londinenques, inexpressiva i estranya, molt sofisticada. Era vegetariana i s'alimentava de suc de pastanaga. Vestia amb inversemblants antigalles comprades a les tendes de roba usada, tot plomes i pells arnades. Es pintava els ulls per tal que semblassin enormes i remenava les espatles com una cobra encantada". A les paraules del catedràtic Nick Cohn, extretes de l'imprescindible llibre "Awopbopaloobop Alopbamboom", només hem d'afegir que Julie Driscoll, amb interpretacions gèlides, suaus inflexions i un cert toc de sensualitat malvada, va ser la gran precursora del "softjazz".

El també londinenc Brian Auger fou un dels molts teclistes que quedaren il.luminats davant del so intens i esmolat de l'organista Jimmy Smith. A principis dels 60 creà una formació anomenada Steampacket en la qual, a més de Julie Driscoll, hi va passar un jove (i extraordinari) Rod Stewart. Amb un jazz enormement tintat de soul i rhythm and blues, Auger ha realitzat una llarga dotzena d'honests enregistraments. A principis dels 90 va ser reivindicat pels joves exèrcits de l'acidjazz. Un teclista intuïtiu, imprevisible i abrassiu.El primer gran disc de Auger & Driscoll

Fruit de la unió artística de Driscoll i Auger podeu trobar a la vostra tenda preferida dos grans enregistraments: "Open" i "Streetnoise".

"Open" va ser gravat el 1968; a les cinc primeres peces (instrumentals), Auger es presenta amb intencions classicistes ("Lament For Miss Baker"); les altres cinc són interpretades amb Julie Driscoll. La meravella del disc és "Season Of The Wich", composició de Donovan; la banda en realitza un bell exercici de penetrants calfreds, similar al que, mesos més tard, enregistrarien Mike Bloomfield, Stephen Stills i Al Kooper en el mític i indispensable "Super Session".

"Open" és un disc summament interessant però millor és el doble vinil "Streetnoise".