Enguany s'ha complit el 25è aniversari de la publicació de "Blood On The Tracks", la darrera obra mestra de Bob Dylan i un dels millors discos del segle. A "Clàssics del Rock" vàrem comentar extensament la brillant trilogia dels 60 formada per "Bringing It All Back Home" (1965), "Highway 61 Revisited" (1966) i "Blonde On Blonde" (1966); un tríptic que impressiona si es té en compte que varen ser escrits en menys de dos anys. També analitzàrem "The Basement Tapes", la joia enregistrada el 1967 amb The Band però que va dormir als arxius fins a l'edició definitiva vuit anys després. I, finalment, vàrem diseccionar "Planet Waves" (1974), un aplec de cançons dures i balades melancòliques en un treball artesanal i intens.

Què ens hem deixat? La veritat és que hem obviat alguns discos notables que si haguessin duit la signatura d'un altre compositor haurien passat per aquestes columnes. Però les expectatives que comporta el nom de Dylan fan que aquests discos siguin considerats "menors". Parlam de "John Wesley Harding" (1968, delicadament simple, poèticament madur; amb la impagable "All Along The Watchtower"), "Nashville Skyline" (1969, el country segons Zimmerman amb la col.laboració de Johnny Cash). Són discos valuosos que qualsevol persona sensata hauria de posseir. Però, realment, inferiors a "Blood On The Tracks".

L'edició de l'elapé va ser precedida d'una triomfal gira nordamericana amb la companyia de The Band. Per menys de 700.000 localitats al llarg de vint-i-una ciutats hi va haver una demanda de 12 milions de persones! Amb la música d'aquells concerts, Asylum Records, la companyia de David Geffen, publicà el doble "Before The Flood", tal vegada el millor disc en directe del rock. Durant aquella gira del 1974 Dylan abandonà Asylum (on havia estat dos anys) per retornar a CBS, la casa mare on sempre havia publicat i encara publica. Els sectors més crítics amb Dylan (abundants i rencorosos degut a l'abandonament dels compromisos socials adquirits anys enrere), digueren que la gira s'havia fet per recaptar diners per a Israel i pal.liar les pèrdues ocasionades a la guerra amb els àrabs esdevinguda mesos abans. També argumentaren que el retorn a CBS coincidia amb l'arribada de nous directius... jueus.

Les deu cançons de "Blood On The Tracks" varen ser escrites l'estiu del 74 i enregistrades el mes de setembre a Nova York amb el grup Deliverance que, comandat pel guitarrista Eric Weissberg, posseïa un so brillant i compacte. Deliverance no era exactament The Band (únics i inimitables) però continuava l'encertada línia que sempre ha tingut Dylan a l'hora d'elegir músics d'acompanyament. A darrera hora, quan algunes ràdios ja tenien les còpies de promoció (avui cercadíssimes pels milers de dylanmaniàtics que hi ha al món), Dylan volgué millorar algunes peces (cinc) i les enregistrà de nou a Minneapolis amb l'ajuda de músics professionals de la ciutat.

La majoria de les peces que el composen (almanco vuit de les deu) han entrat, amb el temps, a formar part de l'extens cançoner imprescindible de Dylan, al mateix nivell que gemmes anteriors com "Desolation Row", "Sad Eyed Lady Of The Lowlands" o "It’s All Over Now Baby Blue". Cançons exuberants d’inspiració, lletanies d’amor i desafecte, records deprimentes evocats des d’habitacions buides. Versos quotidians, lluny del simbolisme bíblic dels escrits anys enrera, però irònics i pregons.

Sobre gran part del disc (especialment "You're A Big Girl Now", "If You See Her Say Hello" i "Tangled Up In Blue"), hi plana un element biogràfic clau en la seva vida: la crisi del matrimoni (deu anys, cinc fills) amb Sara Lowndes. D'aquesta forma, l'àlbum podria ser escoltat com un aplec de poemes adreçats, des de la distància i amb el record latent, a la dona perduda o, evidentment, a qui vulgui sentir els seus càntics de dolor. Cançó rere cançó els diferents narradors que apareixen a "Blood On The Tracks" al.ludeixen a la ruptura amorosa, al balanç de la vida passada i a l'abatiment actual. La veu de Dylan rescata constantment de la memòria uns determinats moments de trencament ("Tinguérem una discussió/ Com sovint passa entre amants/ I quan pens en com va abaqndonar-me aquella nit/ Encara tinc escalfreds" diu a "If You See..."; o "He vist gent bella/ Desaparèixer com el fum" a "Buckets Of Rain"). I si bé en algun aïllat moment creu que la reconciliació és encara possible ("D'alguna manera l'he de tornar a trobar" escriu a "Tangled Up In Blue") la majoria de versos remeten a un estat d'ànim d'abandonament i de solitud, la qual cosa converteix "Blood On The Tracks" en una obra íntima i trista. El disc de l'absència. Anys després de la publicació, Dylan no acabava d'entendre per què havia agradat tant: "Em resulta difícil pensar que hi pugui haver gent que gaudeixi amb el dolor".

"Blood On The Tracks" posseeix, també, una altra lectura. Durant quasi una hora Dylan reconstrueix un teatre desesperat de titelles. Bars de carreteres, hotels desbaratats, el moll, vagons de trens i síquies d'autopista són els espais per on es mouen els protagonistes anònims: rodamons, jugadors de cartes, cambreres, ballarines d'"striptease" i soldats solitaris. Vides extremes i un decorat càustic per a un elapé que combina la força expressiva aconseguida a "Blonde On Blonde" amb la tendresa impertorable que només dóna la maduresa i l'escepticisme. Cada una de les peces de l'àlbum excava dins de la humanitat, la dignitat, la sinceritat i l'amor, amb una imatgeria literària lleugera, molt allunyada de les imatges bíbliques dels anys anteriors, però amb minucioses descripcions dels personatges. El paradigma d'aquest teatre és la llarguíssima "Lily, Rosemary And Jack Of Hearts", balada mítica i, fins i tot, divertida, que recorda els millors moments de "John Wesley Harding".

Les guitarres d'Eric Weissberg, Chris Weber, Buddy Cage ("steel") i Ken Odegard, i els teclats de Greg Inhoffer i Paul Griffin acompanyaren brillantment la veu convincent de Dylan i, en cap moment, no ens fan enyorar The Band.

"Blood On The Tracks" va publicar-se el febrer del 1975 i va ser aclamat per la crítica com el millor disc de Dylan en molts anys. Alguns, encertadament, el compararen a "Blonde On Blonde". A Europa tingué molt d'èxit i als EUA aconseguí el número 1. Va ser l'inici d'un any excel.lent, el darrer millor any Dylan. Setmanes després de l'edició del disc va ser estrella d'un concert celebrat al Golden Park de San Francisco davant més de 60.000 persones. El juliol va publicar-se "The Basement Tapes" i, finalment, va iniciar les sessions d'enregistrament de "Desire", un altre disc estupend, quasi tan bo com "Blood On The Tracks"