Després del Newport Folk Festival '65, la controvèrsia estava servida; les files esquerranes i la premsa "folk" varen blasmar contra l'electrificació de Dylan que s'hi havia fet acompanyar de The Paul Butterfield Blues Band. L'actuació havia estat coherent amb el disc semi-elèctric publicat mesos abans, "Bringing It All Back Home". El nou camí deteriorà ràpidament les relacions amb els popes de Greenwich Village; en el fragor de la polèmica, Dylan digué a Phil Ochs, ex-company de protestes: "El que tu escrius és una merda, perquè la política és una merda. Es irreal. L'única realitat està en tu, en les teves sensacions... Mira un poc el món que denuncies i veuràs que perds el temps." Dylan havia observat el món i va optar per engrossar el seu compte corrent. "Conciència és una paraula bruta en aquesta societat", digué anys més tard.

L'entrada en el món del "rock" el va accelerar; la tranquil.litat dels primers anys, guitarra a l'esquena, ja era un record. Constantment li emanaven noves idees, nous conceptes. Podria, però, igualar l'elapé anterior? Cinc mesos després, la resposta era a les tendes de discos: l'agost del 65 s'edità "Highway 61 Revisited" (CBS), el primer disc completament elèctric i una passa més cap a l'emcimbellament. Des d'aleshores tots els intèrprets de música popular del planeta, començant per Beatles i Stones, viurien pendent de l'obra del jueu de Minessota. "Blonde On Blonde", enregistrat l'any següent, acabaria de confirmar les grans expectatives.

Durant aquell estiu Dylan havia parit una portentosa col.lecció de temes que convertiren el disc en un dels Deu Imprescindibles de la història del rock. Per a dur a terme tal empresa va utilitzar un component musical semblant a "Bringing..."; les novetats radicaven en l'accentuació de la base "blues" i la utilització d'un so més dens, amb la intenció de crear un suport musical més ampli per adequar-hi la desbordant literatura que havia elaborat. Podem parlar de "so garatge" i esbossos de psicodèlia; tanmateix la consistència no eliminava del tot un cert aire acústic que trobam a alguna peça. L'operació requeria una bona societat: brillants músics com el gran guitarrista de "blues" Mike Bloomfield, el també guitarrista Charles McCoy, el pianista Paul Griffin o Al Kooper, de qui després parlarem.

Si musicalment és un disc magnífic, literàriament no queda enrere. Utilitzant un extens repertori de mecanismes literaris més ampli que l'emprat a "Binging..." (també excelsament escrit), les lletres del nou disc assoleixen la plenitud. Dualitats semàntiques, contradiccions, hipèrboles, prosopopeies, paradoxes... El realisme i l'evidència dels primers discos desapareixen; conserva, això sí, la mordacitat, la precisió, la causticitat...

De la producció s'encarregà Bob Johnston, llevat de "Like A Rolling Stone", produït per Tom Wilson. Diuen que, a l'enregistrament, hi predominà molta espontaneïtat, la qual cosa donà com a resultat un disc gratellós i cru, aspecte que, a la llarga, l'han fet envellir magníficament. Els productors (com dubtar d'aquesta fauna?), ajudaren; el domini de la situació, emperò, era de Dylan: tothom a les seves ordres. Al Kooper, un dels músics que hi intervingueren, conta a "Backstage Passes", llibre de memòries, una anècdota que il.lustra el clima dins l'estudi. Kooper hi havia anat amb la intenció de tocar la guitarra; quan sentí la de Mike Bloomfield comprengué que no tenia res a fer (Bloomfield era un guitarrista absolutament genial). Kooper no se'n volia anar sense tocar; s'atracà a l'orgue i el va fer sonar. En sentir l'instrument, Dylan digué al productor: "Dóna més volum a l'orgue". Tom Wilson li respongué: "Però si aquest individu no és organista!". Dylan el tallà en sec: "No em diguis qui és o qui no és... Puja el volum!". Així, l'incompetent manera de tocar de Kooper es convertí en el nou so de Dylan.

"Highway 61 Revisited" s'obre amb "Like A Rolling Stone", diamant mega-clàssic que s'havia editat en "single" el mes de juliol (nº 4 a GB i nº 2 a EUA). Sis minuts èpics de "rock" amb l'arremolinador i hipnòtic orgue de Kooper; un cant a qui, des del cim, ha caigut estrepitosament: "Com s'està/Sense una casa?/Com una completa desconeguda?/Com un mac de torrent?/Has anat als millors col.legis, Senyoreta Solitària/Però saps que només volies aprofitar-te'n/I ningú no t'ensenyà a viure en el carrer...". Una de les lletres més realistes de l'elapé. A destacar la pungent guitarra de Bloomfield, el qual torna a ser músic estrella a "Tombstone Blues"; la planyívola manera de tocar la guitarra és superb contrapunt a les lletanies surrealistes que hi apareixen: "Els instrumentistes de la tuba assagen ara entorn de l'asta de la bandera/On Ma Raney i Beethoven desenrotllaren llur sac de dormir alguna vegada/I el Banc Nacional ven a benefici propi mapes de carreteres per a l'ànima/A l'asil d'ancians i al col.legi superior." Un reguitzell de metàfores visionàries on caben Cecil B. De Mille, Joan Baptista i Jack El Desbudellador.

Una sirena de cotxe de policia introdueix la peça que dóna títol al disc, "revisitació" sarcàstica als textos bíblics: "Oh Déu digué a Abraham, 'Sacrifica'm un fill'/Abe diu, 'Em prens el pèl?'/ Déu diu, 'No'. Abe diu, 'Què?'/Déu diu, 'Fes el que vulguis, Abe, però/La pròxima vegada que em vegis arribar val més que te'n vagis corrensos'/Abe diu, 'On vols que cometi aquest assassinat?'/Déu diu, 'Lluny, a l'Autopista 61'."

Sentim debilitat per la melodiosa "Queen Jane Approximately", segons els exegetes, dedicada amb un cert retret a qui havia estat companya seva, Joan Baez: "Ara que ta mare torna totes les teves invitacions/I ton pare explica a ta germana/Que estàs cansada de tu i de les teves creacions/No vendràs a veure'm Reina Jane?". Excel.lent treball de l'heterodox Kooper.

El punt culminant del treball d'imatgeria surrealista, paramentat amb visions apocalíptiques, es troba a "Desolation Row", onze minuts acústics amb personatges que pul.lulen entre la sàtira i l'absurd: Bette Davis i Robin Hood, Ezra Pound i T.S. Eliot, el doctor Merda i Casanova. El "blues" del "Carrer de la Desolació", composat a l'interior d'un taxi a Nova York és una al.lucinant balada que tanca un enregistrament magistral. En acabar-lo, Dylan digué: "Es massa bo. Hi ha un munt de coses que, fins i tot jo, escoltaria". Molts dylanians, però, consideren que "Blonde On Blonde" és la seva cimera. En parlarem un altre diumenge.