Els discos essencials que Bob Dylan va enregistrar durant els 60 ("Bringing It All Back Home", "Highway 61 Revisited" i "Blonde On Blonde") ja han passat per aquestes pàgines. També comentàrem extensament "The Basement Tapes" que, si bé fou editat a mitjan els anys 70, s’havia realitzat el 1967. Tot plegat, un material únic i definitiu que només igualaria en comptadíssimes ocasions. Cronològicament, el nostre següent elapé favorit és "Planet Waves" (Asylum, 1973). Tanmateix, aquí teniu una síntesi dels artefactes que Dylan ens lliurà després de les sessions del soterrani. Quasi un camí de mortificació.

"John Wesley Harding" (1968) era un canvi radical respecte a "Blonde On Blonde": aires folk, sons country, lletres religioses fregant la devoció... Es tracta d’un àlbum més que recomanable; inclou una de les millors cançons del segle, "All Along The Watchtower", popularitzada entre el públic rocker per Jimi Hendrix. També és destacable "Nashville Skyline" (1969) on l’acostament al country iniciat a l’anterior disc quedava confirmat. Dos grans discos, tal vegada poc compresos, però sense la màgia dels esmentats al primer paràgraf.

L’inici dels 70 va ser decebedor. "Selfportrait" era un doble àlbum que incloïa moltes versions ("The Boxer" de Paul Simon, "Early Mornin’ Rain" de Gordon Lightfoot, "Blue Moon" (!) de Rodgers i Hart...). La crítica el destrossà sense compassió. Qui signa aquest article té una sentimental atracció cap a l’"autoretrat" ja que va ser el primer disc de Dylan que va posseir. Objectivament, però, "Selfportrait" és infumable; un poti-poti semblant als que l’exjueu de Minessota va entregar-nos posteriorment. I la portada! Una de les pitjors de la història del rock.

"New Morning", també del 1970, era una confirmació de la sequera creativa que estava passant; de les dotze peces només se salvava "If Not For You", esplèndida. El 1971 va enregistrar el senzill "George Jackson" amb el qual retornava a la seva inicial postura de protesta contra la segregació racial. El 1972 quedà en blanc i el 1973, quan ja havia signat un contracte amb Asylum (la companyia de David Geffen), la CBS va publicar, sense el seu permís, "Dylan"; compost de cançons d’arxiu rebutjades, és deplorable. CBS també va publicar la banda sonora de la pel.lícula de Sam Peckinpah, "Pat Garrett & Billy The Kid", on el propi Dylan intervenia al costat de Kris Kristofferson i James Coburn. Un bon disc que incloïa la joia "Knockin’ On Heaven’s Door".

A principis del 1974 sortia al mercat "Planet Waves", el primer enregistrament oficial amb The Band ja que "The Basement Tapes" només circulava en discos pirates. Va ser enregistrat als estudis Village Recorder de Los Angeles en només tres dies, sota l’assistència de Nat Jeffery i Robbie Robertson, el guitarrista i líder de The Band. Degut a la brevetat de la gravació sempre s’ha dit que és un disc molt espontani. Potser sí. Però l’adjectiu, a vegades ambigu, no hauria d’amagar la perfecta i subtil interpretació de Robertson, Rick Danko, Levon Helm, Garth Hudson i Richard Manuel. Un treball artesanal, sincrònic i intens que era anunciat a la portada (també del mateix Dylan i no tan horrible com la citada abans) com a "Cançons Dures I Balades Melancòliques".

Hi abunden les cançons amatòries i íntimes on l’amor és tendre i familiar, amb poc escepticisme: "You Angel You" ("Ets un vertader àngel/Em tens sota la teva protecció/La manera amb què parles i camines/Estic tan bé que quasi podria cantar"), "Never Say Goodbye" ("Què n’ets, de meravellosa, no hi ha paraules per expressar-ho/Ets meravellosa per a mi/No diguis mai adéu/Pots fer-me plorar"). Sota la influència de Ginsberg, han quedat enrere les imatges surrealistes, críptiques i visionàries de "Blonde On Blonde".

Convencionals però efectives són "Togh Mama" i "Hazel". Vibrant "On A Night Like This" on la química especial entre el cantant i The Band queda demostrada. També a la penetrant "Going, Going Gone" on guitarres fines van dibuixant-se sobre la veu i un piano turbulent. "Dirge" presenta un dels millors textos del disc: "M’odii per estimar-te/I per la feblesa que això demostrava/Tu fores només una cara pintada/En un viatge per la Carretera del Suïcidi/L’escenari estava preparat, els llums s’apagaren/A l’entorn del vell hotel/M’odii per estimar-te/I m’alegr que la cortina caigués".

La composició més feliç del disc és "Forever Young" que ràpidament esdevingué clàssica i himne imprescindible a les actuacions en directe: "Que cresquis per ser just/Que cresquis per ser lleial/Que reconeguis sempre la veritat i vegis la llum rodejant-te/Que siguis sempre valent/Recte i fort, que siguis jove per sempre." Curiosament i anticipant-se a modes posteriors, "Forever Young" es presentava en dues versions.

El públic va reconèixer la qualitat de "Planet Waves" que va aconseguir el primer número u als EUA. De seguida Dylan i The Band dugueren a terme una gira triomfal per Estats Units i Canadà (dotze milions de sol.licituds per sis-centes cinquanta mil entrades) d’on s’extreuria el doble disc "Before The Flood", un directe excel.lent.

El pròxim disc de Dylan que apareixerà a "Clàssics del rock" és l’incommensurable "Blood On The Tracks" que, amarat de solitud i evocacions amoroses, és un dels millors discos de la història del rock.