En coherència amb els postulats de rebel.lió contra l'anquilosat sistema discogràfic, un dels molts aspectes positius del moviment punk va ser la proliferació de diminuts i actius segells independents. En sortiren com a bolets a Anglaterra i, immediatament després, a gran part del continent. Sens dubte, les propostes més innovadores d'aquells anys (finals dels 70 i principis dels 80) s'han de localitzar en aquestes diminutes companyies. D'una d'elles, Zoo!, dirigida per Bill Drummond, sorgiren dues excel.lents bandes que la crítica classificà com a neo-psicodèliques: Echo & The Bunnymen i The Teardrop Explodes. Ambdues procedien de la industrial Liverpool i, com havia fet Television, redescobrien la vigència de bandes clàssiques com The Doors i The Velvet Underground. Reivindicaven, per suposat, el so de guitarres com a característica principal. Els líders d'Echo & The Bunnymen i The Teardrop Explodes, Ian McCulloch i Julian Cope, respectivament, una vegada desfetes les formacions, iniciarien sengles i irregulars carreres en solitari. El 1980, The Teardrop Explodes enregistraren el magnífic "Kilimanjaro" (Mercury); aviat el comentarem. Avui analitzarem breument el primer enregistrament dels "homes conillet", sensacional disc com tots els que surten en aquestes pàgines.

La gènesi d'Echo & The Bunnymen es troba a The Crucial Three, banda formada el 77, en plena ressaca punk, per McCulloch, Cope i Pete Wylie. Després, McCulloch (veu, guitarra), reclutà Will Sergeant (guitarra) i Less Pattinson (baix). En no tenir bateria, utilitzaven una caixa de ritmes que anomenaven "Echo". Per a Zoo! enregistraren un notable i semiacústic senzill, "Pictures On My Wall". Seguidament s'incorporà el bateria Pete De Freitas i la banda quedà com a quartet, compacte i sense fisures. Començava una carrera caracteritzada per l'elaboració de música inquietant i l'absència de positures estèticament exagerades, tant de moda en aquella època. No comptam, evidentment, l'excèntric pentinat de cabells en punta que McCulloch popularitzà.

Sense deixar el suport de Bill Drummond i Zoo! Records fitxaren per a Korova, subsidiària de la multinacional WEA, on publicaren, a principis del 79, "Crocodiles", primer gran producte de la neo-psicodèlia britànica. Comptaren amb un triple comandament per a la producció: Ian Broudie s'encarregà de les esplèndides cançons "Pride" i "Rescue", mentre que l'amo de Zoo! i el teclista David Balfe (ex-Teardrop Explodes) arranjaven la resta. "Crocodiles" presenta una sòrdida i estàtica producció, ideal per a embolicar la música claustrofòbica, a vegades lúgubre, del quartet de Liverpool. Dues qualitats destaquen en aquest apassionant primer disc; d'una banda, l'esplèndida i estilitzada veu de Ian, la qual recordava alguns dels millors "crooners" del rock (Jim Morrison, David Bowie, Scott Walker, Leonard Cohen); de l'altra, la freda i esmolada guitarra de Sergeant, creadora de teranyines tenebroses i psicodèliques.

Deu cançons formen "Crocodiles"; música dels quatre membres i lletres bellament seductores de McCulloch. L'ombra de Doors es passeja en composicions com la perfecta "Going Up" i la melancònica "Stars Are Stars". "Pride", incomprensiblement no editada en senzill, és una de les peces amb més personalitat; Sergeant hi fa volar l'enrampant guitarra; De Freitas (mort anys més tard a causa d'un accident de motocicleta) hi fa petar la bateria. La composició "Crocodiles", electricitat desllorigada, és exemple d'audàcia i compenetració. "Villiers Terrace", amb una introducció pianística del productor Balfe, trenca el clima sòrdid de la gravació. Però la boira sinistre regna a la major part de l'àlbum: "Pictures On My Wall" i "Happy Death Men", en són prova. Finalment, hi trobam un monument, "Rescue", amb la melodia més delicada d'aquell 1979: una composició brillant, plena de magnetisme emocional, en la línia de posteriors peces ("The Cutter", "The Killing Moon") que convertirien Echo & The Bunnymen en la banda més interessant del panorama post-punk.

Ple de melodies persuasives, de tensió i de tenebres, "Crocodiles" és un disc que, amb mirada nova, absorbeix elements del passat. Servant el fons, modificant la forma, Echo & The Bunnymen reactivaren el rock de guitarres a principis dels 80, estimulant d'altres terroristes de les sis cordes com, després, The Jesus & Mary Chain.

Després dels cocodrils...

El 1981, amb una producció massa polida a càrrec de Hugh Jones, arribà "Heaven Up Here", més borbollejos musicals de dolor i depressió; un excel.lent disc encara que no tan sorprenent com l'anterior. "Porcupine", lliurament del 1983, tancava el període d'esplendor. No oblidem, però, "The Killing Moon" (peça d'"Ocean Rain", quart elapé), una de les millors cançons feta per la banda. La resta de discos, ni mirar-los: decebedors. Els enregistraments en solitari de Ian McCulloch són interessants, especialment l'introspectiu "Candleland", on intenta emular els timbres neguitejadors de Leonard Cohen.