Els lectors més joves d'aquesta secció segurament coneixen Everything But The Girl gràcies a "Walking Wounded", disc del 96 que es mou en el procel.lós món del trip hop o del drum & bass. Sens dubte, un bon disc de ball... Ara bé, Everything But The Girl és un grup veterà que enguany complirà el 15è aniversari i que compta amb quasi una dotzena d'àlbums enregistrats.

Avui parlarem del primer, "Eden" (Blanco y negro, 1984), autèntica delícia i un dels millors discos publicats aquell any.

El 1980 el petit segell discogràfic Cherry Red va contractar Tracey Thorn i Ben Watt; ambdós tenien 18 anys, estudiaven a la Universitat de Hull i no es coneixien. Quan els presentà el mànager Mike Alway començà una tendra història amorosa, encara no musical ja que enregistraven discos per separat. El 82, Tracey publicà "A Distant Shore"; el 83, amb el grup Marine Girls, gravà "Lazy Ways". Aquest mateix any Ben Watt edità "North Marine Drive". Apuntau aquests discos i cercau-los incansablement: són autèntiques joies acústiques, sensibles i de gran qualitat. Imprescindibles. Algun dia en parlarem pausadament.

Va ser a principis del 1983 quan Tracey i Ben decidiren treballar plegats, fent cas omís a la màxima escandinava que no aconsella mesclar amor amb treball. Els dos al.lots, universitaris i conspicus, cercaren un nom interessant; el d'un magatzem de mobles de segona mà de Hull, Everything But The Girl, els agrada molt i encara no se l'han canviat. El primer lliurament del duet va ser un senzill amb una increïble i impactant versió de l'estàndard de Cole Porter, "Night And Day". Aquesta ha estat una característica del grup o dels seus membres en solitari: la interpretació, en estudi o en directe, d'estupendes versions de cançons alienes; Ben Watt féu "You're Gonna Make Me Lonesome When You Go" de Dylan; Thorn cantà "Femme Fatale" de The Velvet Underground i "Fever" de Davenport i Cooley; el duo ha interpretat, sempre molt personalment, peces de Tom Waits, John Martyn, Elvis Costello i, fins i tot, del surrealista Captain Beefheart... De fet, és memorable un concert al londinenc Teatre ICA en el qual Paul Weller (ex-Jam, ex-Style Council) els acompanyà per realitzar una majestuosa interpetació de "A Garota De Ipanema".

Per enregistrar el primer elapé fitxaren per un nou segell, petit i independent, Blanco y Negro (sic) i s'enrevoltaren de sobris músics de jazz. Què varen crear als Powerplant Studios de Londres? Doncs, una preciosista música que s'inscriu dins l'anomenada "ona jazzy" o "ona suau": un so allunyat dels esquemes rock i que s'enfonsa, de manera deliciosa i suggerent, dins el món de la música de fusió. Tot ornamentat amb un aire de samba i bossanova, d'aliens sons tropicals i de swing elegantment facturat. I, com essència bàsica, el folk més crepuscular. Cada una de les dotze breus cançons del primer disc d'Everything But The Girl posseeix una atmosfera intimista brodada, unes vegades, amb càlids ritmes, i , d'altres, amb un to que els britànics anomenen "bittersweet", dolça amargura. A més, "Eden" és un cant serè sobre el desencant amorós. Un "amor" considerat com a terme molt ampli, amb una certa dimensió humanitària que fa referència a la integritat de les persones. D'aquesta manera, les peces parlen d'aspectes emocionals però, molt sovint, regats de conceptes quotidians o qüestions particulars que insereix el conjunt dins del grup de músics que compartien les mateixes inquietuds socials amb el Partit Laborista Britànic. I estam pensant en gent com Billy Bragg, Working Week, Specials o Style Council.

El productor d'aquesta petita gemma dels anys 80 va ser Robin Millar, músic cec que coneix a la perfecció els secrets d'un estudi de gravació. Millar va ser el productor i responsable dels discos més importants de la "soft wave". Per exemple, de l'incommensurable disc del grup Weekend titulat "La Varieté" (que algun dia comentarem).

El perill d'aquest estil musical radicava en el fet de realitzar una producció massa neta i luxosa o en augmentar excessivament la dosi suau, eliminant el sentiment. Un exemple, molt evident per a nosaltres, seria "Diamond Life", el primer disc de la cantant Sade, produït el mateix estiu del 84 per Robin Millar: el resultat fou, en un principi, impactant, bell i terapèutic; a la llarga, empalagós i pretenciós. Aíxi com el disc de la nigeriana no ha aguantat el pas del temps i avui sona com una burda i ensopida còpia remasteritzada d'Aretha Franklin o Roberta Flack, el primer disc d'Everything But The Girl és sòlid, més que epidèrmic, emotiu i obligatori per als estetes mil.lenaristes.

La portada és una pintura de Jane Fox, antiga companya de Tracey Thorn en el grup Marine Girls.