A pesar de ser una de les bandes més interessants dels darrers anys seixanta, un combinat de factors negatius han motivat que, avui, temps de glacials emocions, Family sigui una formació completament desconeguda, només adorada per un petit col.lectiu que assaborí el refinament de la seva curta discografia realitzada entre el 68 i el 73: set preciosos elapés, alguns dels quals genials.

Bons compositors i excel.lents músics que en directe desprenien una peculiar mescla d'agressivitat i lirisme, Family destacava per la salvatge escenografia del cantant Roger Chapman i pel fet de ser la primera banda de rock britànic en utilitzar el violí elèctric. De la categoria musical dels components de Family, en parla la llista d'artistes i conjunts en què alguns dels seus membres arribarien a tocar: The Animals, Blind Faith, Asia, Cockney Rebel, King Crimson, Uriah Heep, Traffic i Roxy Music.

Aquest article és alguna cosa més que un exercici d'arqueologia vinílica ja que aquesta setmana parlarem d'un dels grans discos de la dècada, injustament oblidat. Un luxe a reivindicar.

La història de Family comença el 1962 a la localitat anglesa de Leicester on el guitarrista John Whitney (estudiant d'art com molts dels músics de l'època daurada del rhythm and blues britànic) havia format The Farinas, banda que, després de l'entrada del peculiar vocalista Roger Chapman, passaria a dir-se The Roaring Sixties. Ja acomodats a Londres, i aconsellats per Kim Fowley, es decidiren pel definitiu Family, nom amb el qual enregistraren el 1967 un primer senzill ("Scene Through The Eyes Of Lens") sota les ordres de Jimmy Miller, productor de Traffic i dels Rolling Stones. Tots els components de Traffic ajudaren a la confecció del senzill; Dave Mason, especialment, quedà encantat amb el grup i decidí produir-los el delirant, sorpresiu i revolucionari "Music In A Doll's House" (Reprise, 1968). Va ser enregistrat als Olympic Studios de Londres amb l'ajuda de l'efectiu enginyer Eddie Kramer. La formació de Family responsable d'aquest primer vinil estava composada per Chapman, Whitney, Jim King (saxofons), Ric Grech (violí, baix) i Rob Townsend (bateria). Els dos primers signaven totes les peces a excepció de "Never Like This" escrita per l'exTraffic Dave Mason.

"Music In A Doll's House" era una sensacional obra, amb un fort ingredient experimental sense caure mai en la pretenciositat, sinó dominada per la serenitat i l'acurada elaboració de postproducció. Metalls embolcallats de psicodèlia, rhythm and blues filtrat pel lirisme surrealista, audàcia folk manipulada per una àgil taula de mescles.

La promesa de quelcom més que una simple banda de r&b ja és present a la inicial "The Chase": la veu encabritada de Chapman, els vents de King i l'estrany violí de Grech anuncien una obra poc comuna. "Mellowing Grey", balada il.luminada per uns arranjaments magnífics. "Never Like This", pop psicodèlic digne de "Mr. Fantasy" (el millor disc de Traffic). Veus distorsionades a l'exultant i paranoica "Me My Friend". Ressons beatles a "Winter". Festivitat jazzística a "Hey Mr. Policeman". Convencional però efectiu r&b a "Old Songs New Songs" on Whitney es passeja certerament per les sis cordes. Jimmy Miller s'encarrega de produir "The Breeze" i "Peace Of Mind". "Voyage" connectava amb un cert orientalisme molt de moda. "3 x Time", acústica, delicada.

Dotze estupendes cançons summament treballades als estudis que conformen un àlbum fascinant i imprescindible en una discoteca que pretengui reunir els millors moments de la millor època del rock. Divertida portada de Peter Duval. Aconseguí el nº 35 a GB.

A partir de "Music In A Doll's House" Family sempre va tenir dues constants negatives. Per una banda, canvis continus que erosionaren la unitat del grup; per l'altra, mai no tingueren èxit als EUA en una època en què era imprescindible.

Si bé no realitzaren una obra tan perfecta com el disc que avui us hem comentat, són més que aconsellables "A Song For Me" (1970), l'únic disc de Family que s'edità a l'Estat espanyol, i "Fearless" (1971).