L’octubre del 1973 Bryan Ferry i David Bowie publicaven, quasi a l’uníson, sengles discos de temàtica molt semblant. A "These Foolish Things" i a "Pin Ups" els glamourosos cantants abandonaven la pròpia creació musical per abordar interpretacions de temes aliens. Inauguraven un subgènere que, realment, no tendria excessiva producció ja que aviat arribarien els discos "homenatge" que eren més o manco el mateix però amb la participació de molta gent interpretant composicions d’un sol autor o grup.

Per a la selecció de "Pin Ups", Bowie va excavar en la interessant psicodèlia britànica dels anys 60 (Pink Floyd, Pretty Things...). Ferry, per la seva banda, menys elèctric, més romàntic, orientà la mirada cap a Amèrica. Bowie va arrasar a Anglaterra (nº 1) i tingué força repercussió als EUA (nº 23). Ferry, a pesar de ser el primer en tenir la idea, hagué de conformar-se amb una acceptació moderada a Gran Bretanya. Ambdós discos guanyen amb el pas del temps. Avui comentarem el de Ferry, "These Foolish Things" (EG, 1973) en el qual va enregistrar les cançons que sempre l’havien fascinat. Si Roxy Music, el grup que havia creat dos anys abans, havia de ser el vehicle per a les seves pròpies composicions, el primer disc en solitari seria el d’un fan que ret homenatge a les cançons que l’han marcat des de l’adolescència.

L’àlbum s’obria amb una irreconeixiblement enèrgica "A Hard Rain’s A Gonna Fall" de Dylan que indignà els més puristes; esplèndida, va ser l’únic senzill que s’extragué de l’elapé. Continuava amb "Don’t Ever Change", composició del matrimoni Goffin-King que havien escrit el 1963 per a The Crickets, la banda de Buddy Holly; aquell mateix 1973 també va ser interpretada per Brinsley Schwarz. Seguidament arribava una molt particular versió coral de "Piece Of My Heart" que Janis Joplin havia popularitzat a "Cheap Thrills", el magnífic segon disc de Big Brother & The Holding Co.

"Baby I Don’t Care" de Leiber i Stoller era la cinquena cançó del disc i Ferry l’adaptava via Elvis Presley; no importa dir amb quina versió ens quedam... Deliciosa, apassionada i dramàtica era "It’s My Party", la peça que havia enregistrat Lesley Gore a principis dels 60. La cara A del vinil es tancava amb "Don’t Worry Baby", un dels primers èxits dels Beach Boys; dos anys després, el torrapipes de Keith Moon, baterista de The Who, també va enregistar-la al seu únic disc en solitari "Two Sides Of The Moon".

La cara B s’iniciava amb un atreviment considerable: "Sympathy For The Devil" dels Stones. Què voleu que us digui... al manco m’agrada més que la realitzada fa pocs anys per Guns’N’Roses i que serví per a l’escena final d’aquella horrible pel·lícula titulada "Entrevista amb el vampir". Seguidament una digna interpretació del gran clàssic de Smokey Robinson "The Tracks Of My Tears". I després una estupenda "You Won’t See Me", en realitat més atractiva que l’original dels Beatles. També és precisa la lectura de "I Love How You Love", original de The Paris Sisters i produïda el 1961 pel gran Spector.

El disc finalitzava amb dues racions de luxe. "Loving You Is Sweeter Than Ever", original de The Four Tops (1968) però també interpretada per Dion, Temptations, Eric Clapton i The Band. I la peça que donava títol al disc, un fantàstic estàndard que ha estat interpretat pels grans noms del jazz; la versió de Ferry està molt bé però, evidentment, ens quedam amb la de Billie Holiday (la primera que conec, del 1933) o la, també impressionant, d’Abbey Lincoln.

Per a l’enregistrament de "These Foolish Things" (juny del 1973, Air Studios de Londres), Ferry va comptar amb l’ajuda d’un bon grapat de músics entre els quals hi figuraven els "roxys" Phil Manzanera i Paul Thompson; també hi col.laborava (violins i sintetitzador) Eddie Jobson qui, poc després, substituiria el defenestrat Brian Eno.

La portada, era força diferent a les de Roxy Music; sobre un fons cel la fotografia de Ferry vestit amb una camiseta negra de cantant-macarró dels anys 50 amb cadeneta d’or incorporada. Un gran disc.

Pere Ferrando