El San Francisco de mitjan els 60 no era el lloc ideal perquè hi destacassin acòlits de Chuck Berry i Little Richard. Enmig de la nebulosa hippi, de les revoltes estudiantils i del somriure beatífic dels nins amb flors als cabells, The Flamin' Groovies ho intentaren i el fracàs va ser majúscul. Una altra pàgina per al nostre llibre preferit, "Maleïts Del Rock And Roll".

S'encaparrotaren en rescatar els ritmes primitius dels anys 50 a pesar d'estar enrevoltats de bandes psicodèliques. S'entossudiren en interpretar la vida en tres minuts mentre la moda era no fer-ho en menys de mitja hora. Els altres creaven fantasies lisèrgiques i The Flamin' Groovies desenterraven els ossos d'Eddie Cochran i Buddy Holly. El temps, però, els ha donat la raó, ja que la seva discografia conserva la frescura insolent dels ritmes encisadors mentre que els enregistraments de la majoria de bandes del rock àcid provoquen maldecapada. I és que, sense efluvis místics ni flaires de patxuli, la música dels Flamin' era, amb tota la rudesa que vulgueu, apassionant i contundent rock and roll de brega.

Cyril Jordan (guitarra i veu), Roy Loney (també, guitarra i veu), George Alexander (baix), Tim Linch (guitarra) i Ron Greco (bateria, després reemplaçat per Danny Mihm), formaren The Chosen Few en el 65. Més tard es digueren Lost And Found fins que a principis del 67 canviaren definitivament a The Flamin' Groovies.

El 1968 s'autofinançaren "Sneakers", minielapé de 10 polzades amb set anacròniques cançons. Música equivocada en un temps i un lloc incorrectes. La miniatura, almanco, els serví perquè Epic Records els contractàs per la immensa suma (en aquells temps) de 80.000 dòlars, diners amb els quals enregistraren la primera joia de la seva discografia, "Supersnazz" (Epic, 1969).

Els primers instants de la peça que obre el disc, "Love Have Mercy", enregistrada en directe, són una clara mostra del seu contingut: ritme directe a les anques, guitarres assassines i udols fantasmagòrics per retgirar els (pocs) hippis que s'atreviren a comprar el brutal vinil. I després, amb el mateix esperit, "The Girl Can't Help It", feliç boogie de Bobby Troup, el compositor de "Route 66". Una balada de Roy Loney a l'estil beatle, "Laurie Did It", demostra que dominaven les melodies. Tendra és també "Apart From That", amb arranjaments de corda a càrrec de Jack Nitzsche. "Rockin' Pneumonia And The Boogie Woogie Flu", clàssic de Huey Smith, va ser el primer i insuccés senzill. "Somethin' Else", bestial versió d'Eddie Cochran, heroi del grup. "Bam Balam", ragtime en la línia "honky tonk" que ha donat nom a la discogràfica mallorquina. Aires de cabaret a "Pagan Rachel" i rhythm and blues melòdic a "Around The Corner".

Molta energia, hedonisme i rock and roll esquitxat d'ironia. Una invitació al ball; una aspirina per a festes nials. I, sobretot, un disc eclèctic i sorprenent. Producció irregular de Stephen R. Goldman. Esplèndida portada disneyana de Bob Zoell.

La repercussió comercial de "Supersnazz" fou nul.la; perfecte exemple de disc mal distribuït i gens promocionat. Hagueren de passar molts anys perquè la crítica el reconegués com a obra essencial de la segona meitat dels anys 60.

Després de l'edició del disc partiren cap a Nova York on contactaren amb el crític Richard Robinson amb qui realitzaren el poderós "Flamingo".