En aquestes columnes ja hem parlat del que succeí a mitjan la dècada dels 60 quan legions de músics blancs, americans i britànics, decidiren d'emular les aventures dels grans pares negres del blues. L'adopció de les tècniques i del repertori de B.B. King, Buddy Guy i Elmore James, feren triomfar un bon grapat de músics de pell pàl.lida, joves "creients" en l'ideari blues.

"El públic blanc accepta millor el blues que la gent de la meva raça", deia un perplex B.B. King durant els anys 60, mentre sortia de la misèria gràcies a l'ajuda de bons alumnes com Mike Bloomfield. "Per a molts negres, un cantant de blues és un individu analfabet i brut, gat i femellut. I ho puc entendre: volen fugir d'un passat terrible que identifiquen amb el blues. El blues els recorda el racisme i l'opressió, pròpia d'emigrants sudencs que viuen en la pitjor part del gheto. I això em posa trist ja que el blues és molt més que això".

I així ho entenien Peter Green (cantant i guitarrista), Mick Fleetwood (bateria), i John McVie (baixista), músics que procedien dels famosos Bluesbreakers de John Mayall, i que juntament amb el guitarrista "slide" Jeremy Spencer crearen el 1967 Fleetwood Mac, tal vegada la millor banda de blues de l'època. Hirsuts i desendreçats anglesos convertits en perfectes predicadors dels laments de l'home negre.

El més famós de tots era Peter Green qui havia superat amb escreix la difícil papereta de ser el substitut d'Eric Clapton en la formació de Mayall. El treball que Green realitzà a l'imprescindible i ja comentat en aquestes columnes, "A Hard Road", l'havien proclamat exquisit artesa`de les sis cordes.

"Peter Green's Fleetwood Mac" és el nom del disc que s'edità a principis del 68 a través del segell Blue Horizon, submarca de la CBS, especialitzada en blues. El va produir Mike Vernon, entusiasta del gènere que ja havia realitzat els millors treballs de John Mayall's Bluesbreakers. Hi trobam una deliciosa mescla de melodies; algunes creades pels famosos "bluesmen" americans i altres escrites pels membres de la banda. Entre les primeres hi ha un apoteòsic "Shake Your Money Maker" d'Elmore James (que The Butterfield Blues Band ja havien inclòs en el seu primer elapé); una finíssima versió de "No Place To Go" de Howlin' Wolf, i la majestuosa lectura de "Got To Move", peça de Homesick James. Pel que fa a les composicions escrites pels britànics (cinc de Green, tres de Spencer), hi advertim clarament les petges dels grans mestres del blues

Composicions a part, el més destacat del disc és el treball realitzat pels guitarristes. Spencer, fanàtic seguidor d'Elmore James, hi aportava grans moments, creant un ambient tèrbol amb la seva "slide". Green, qui bevia directament de B.B. King, elaborava una tasca brillant i elegant, tocant sòbriament i utilitzant de manera efectiva la reverberació i l'eco. Amb el seu primer disc Fleetwood Mac aconseguia un so blues convincent i poc aparatós, pur i intens, allunyat al d'altres formacions blanques.

"Peter Green's Fleetwood Mac" era un elapé que presagiava la vàlua de la banda; un treball que apuntava innovació dins el camp del blues. Triomfà a GB, aconseguint el nº 4 i mantenint-se a les llistes durant més d'un any.

El març del 68, setmanes després d'editar l'elapé, es va publicar en "single" un autèntic clàssic de la dècada: "Black Magic Woman", cançó que, dos anys després, popularitzaria Santana. Aquell mateix 68, Fleetwood Mac enregistraria el també excel.lent "Mr. Wonderful"; mentre que el 1969 sortí al mercat un dels millors àlbums de la dècada, "Then Play On", troballa absoluta, rica en màgics i fràgils blues, lluny de la monotonia en què havien incorregut altres bandes com la de Mayall. El comentarem un altre diumenge.

Als EUA no tingueren èxit fins entrada la dècada dels 70; sense Peter Green, la banda s'havia "reinventat" a Califòrnia, i elaborà una sèrie de discos orientats cap al públic adult ("Rumours", del 1975, va ser el més conegut). Amb els fitxatges de Stevie Nicks i de Lindsey Buckingham els Mac es convertiren en una màquina (avorrida) de guanyar milions.

Peter Green, esquizofrènia blues

Excel.lent i inspirat músic de blues durant els 60, Peter Green representa un dels casos extrems de la contracultura. Vegetarià, consumidor de substàncies psicodèliques i interessat en qüestions religioses, a finals d'aquella dècada caigué en mans d'uns estranys "fans" alemanys, relacionats amb la màgia negra i amb un fàcil accés al més pur LSD. Després de ser rescatat del paradís artificial, abandonà la música per viatjar a un "kibbutz" israelià (paradoxalment, simpatitzà amb l'OAP). De tornada a Anglaterra, tal com succeí amb Syd Barrett, es multiplicaren les llegendes que ens el mostraven apartat del món de la música, treballant d'infermer, d'empleat de benzinera o d'enterrador. En el 77 va ser internat a un psiquiàtric acusat d'intent d'assassinat. A principis dels anys 80 enregistrà una sèrie d'interessants discos però, ben aviat, reingressà a la clínica on va ser tractat amb forts fàrmacs antiesquizofrènia.

El 1996 reprengué el camí musical, lluny, però, de les meravelles que creà per als tres primers discos de Fleetwood Mac.

Jeremy Spencer, l'altre estupend guitarrista, s'afilià a la secta Nins de Déu; marxà cap a Asia i fa anys que no se'n sap res.