Juntament amb Eric Clapton, Peter Green va ser el més brillant dels joves blancs que durant la dècada dels seixanta predicaren la doctrina del blues segons els cànons de Chicago. La seva intensa biografia, sense cap dubte, és digna d'un melodramàtic "biopic", ja que després d'enregistrar algunes de les més apassionades seqüències musicals de l'època s'endinsà en els aiguamolls de l'esquizofrènia. Entobiat per l'èxit, pres de febre religiosa i derrotat per les substàncies al.lucinògenes passà dues dècades en els llimbs dels alienats. Un cas extrem de la contracultura.

El 1970, quan ja era un dels guitarristes més prestigiosos ("Es l'únic que em fa suar" digué B.B. King d'ell), caigué en mans d'uns "fans" alemanys relacionats amb la màgia negra i amb fàcil accés al més pur LSD. Després visqué una temporada en un "kibbutz" israelià d'on sortí simpatitzant amb l'OAP. El 1973, deteriorat mentalment, ingressà a un hospital d'Anglaterra. Tal com succeí amb Syd Barrett els rumors parlaven de Peter Green treballant a una benzinera o d'enterramorts. Se sap que el 1977 retornà al psiquiàtric acusat d'intent d'assassinat. Començà la dècada dels 80 amb un parell de discos interessants però sempre sota tractaments amb forts fàrmacs antiesquizofrènia.

Amb l'ajuda de la seva esposa i del cunyat, el músic Nigel Watson, el 1996 reprengué el camí musical amb Splinter Group, lluny, però, de les meravelles que creà per als tres primers discos de Fleetwood Mac.

La llegenda de Peter Green començà quan va substituir Eric Clapton a la banda de John Mayall amb la qual enregistrà "A Hard Road" (ja comentat a "Clàssics del rock"). Seguidament, amb Mick Fleetwood (bateria), John McVie (baix) i Jeremy Spencer (guitarra "slide") va formar Fleetwood Mac, el primer enregistrament del qual va ser el sensacional "Peter Green's Fleetwood Mac" (també comentat aquí). Avui parlarem de l'obra mestra de la banda: "Then Play On" (Reprise, 1969), un pas voluptuós més enllà del blues, essències espirituals destil.lades per devots del blues.

Després del primer elapé, el març del 68 Fleetwood Mac edità en "single" un autèntic clàssic de la dècada, "Black Magic Woman", dos anys més tard popularitzat mundialment per Santana. L'estiu d'aquell any sortiria al mercat una altra col.lecció de gemmes blues, l'àlbum "Mr. Wonderful". Poc abans de Nadal Fleetwood Mac publicava un altre meravellós senzill, "Albatros", instrumental ingràvid amb ecos hawaians.

"Black Magic Woman" i "Albatros" desenvolupaven conceptes que, sense abandonar-lo, distaven del blues. Igual que "Then Play On", sobreeixit de màgia i fragilitat, lluny del blues més o manco clàssic que interpretaven bandes coetànies com Savoy Brown o Ten Years After. "Then Play On" era exquisidament distint a qualsevol disc de l'època. Tornassolat, captivador, suggerent. La incorporació d'un tercer guitarrista i compositor, Danny Kirwan, aportava diàlegs serens i subtils en una atmosfera fascinant.

Des de la llarga i complexa "Oh Well" a la negroide "Rattlesnake Shake" (més tard interpretada per Aerosmith), passant per les cinc delicades peces de Kirwan (sensuals "My Dream" i "Although The Sun Is Shinig"), "Then Play On" és un treball marcat per la personalitat de Green i per la seva depurada tècnica. Una còpia de l'ànima fugissera i sensible de l'home esquizoide del blues blanc. Les guitarres lluminoses i transparents i les composicions precises converteixen aquest elapé no ja en un dels millors de la dècada sinó en autèntic imprescindible de la música popular.

Quan Green enregistrà "Then Play On" ja es trobava força distanciat del grup. La darrera cançó que gravà amb Fleetwood Mac va ser l'autobiogràfica "The Green Manalishi" ("No parla d'elaessadé, com alguns creuen -digué Green-, sinó del diners, una cosa que també pot conduir-te a llocs que no són bons...". Aquesta cançó, "Black Magic Woman", "Albatros" i algunes més no varen ser editades en cap àlbum oficial. Incloses a "Greatest Hits", el fan, juntament amb el lluminós "Then Play On", clàssic del rock.