El pròxim mes de setembre es complirà el vinticinquè aniversari de la desaparició, als 27 anys, de Gram Parsons, part essencial de la història del rock. Els dos millors discos de countryrock (híbrid impossible fins que ell arribà), "The Sweetheart Of The Rodeo" de The Byrds i el primer de The Flying Burrito Brothers, porten el seu peculiar segell, construït sobre la combinació de l'energia del rock i de la tradició vaquera, sempre respectant-la i enriquint-la. Parsons va sobreviure a la ressaca psicodèlica i mesclà l'impossible ja que el món del rock sempre havia mirat amb menyspreu el country, gènere considerat conservador i reaccionari, propi de "rednecks" terrossos i integristes. Es clar que per als vaquers de Nashville, meca del country, els músics rock eren simples cridaners escabellats.

Els dos elapés assenyalats i dos més enregistrats en solitari (magnífics "GP" i "Grievous Angel") varen ser diàfans lliuraments poc comercials que obriren el camí a bandes posteriors (Poco, Eagles) que explotaren la troballa. L'ombra de Parsons, però, ha estat gegantina; llambrecs del seu carisma s'endevinen en gent com Cowboys Junkies, Freakwater o Beck

Gram Parsons (n. 1946) havia intentat una primera aproximació al gènere amb "Safe At Home", interessant primer i únic àlbum de la International Submarine Band. Després, a pincipis del 1968, conegué "l'ocell" Chris Hillman qui el convidà a ingressar a The Byrds per ocupar el buit que havia deixat David Crosby. Parsons passà, ràpidament, de simple pianista a teoritzador de la banda. El març del 68 The Byrds marxaren a Nashville on elaboraren el mític "The Sweetheart Of The Rodeo" del qual parlarem un pròxim diumenge.

Durant l'estiu The Byrds actuaren a Anglaterra on Parsons s'assabentà que la gira havia de continuar per Sudàfrica. "No hi vaig, ja he vist massa racisme a Amèrica" diuen que Parsons digué; i abandonà The Byrds. Una versió bella i paradoxal (no és el country música feixista?). Per a alguns cronistes allò només era una excusa per quedar-se a Londres amb dos nous amics de mala reputació anomenats Jagger i Richards.

L'octubre del 68 Parsons tornà a Los Angeles després d'haver passat una temporada amb els Stones (i haver descobert una nova forma de vida on l'alcohol i les drogues ocupaven un lloc important). Amb el baixista Chris Ethridge preparà les bases d'una nova banda que s'havia de dir The Flying Burrito Brothers. S'hi juntà l'amic Chris Hillman (guitarra, mandolina) que havia anat a Sudàfrica però que després abandonà The Byrds. Els Burritos es completaren amb un altre exByrds, el fabulós guitarrista "steel" Sneeky Pete i el bateria John Corneal, procedent de la Banda Internacional del Submarí.

El març del 1969 es publicà "The Gilded Palace Of Sin" (A&M), un disc on tot és energia fresca i bellesa inquietant. Peces sòlides amb textos turbulents que parlen d'amors perduts i de temors religiosos, reflex del torturat món interior de Parsons, qui sembla una mena de Henry Sutpen faulknerià. Gotes de soul i rhythm and blues, ecos elèctrics dissolts en daurades balades dramàtiques.

Produït per Larry Marks, el primer elapé dels Burrito està integrat per onze peces la majoria composades pel duet Parsons-Hillman. Dominada per la guitarra metàl.lica de pedals, "Christine's Tune" trasllada els cànons del country a allò que Parsons anomenava "cosmic american music". Farcida de metàfores bíbliques, la melangiosa "Sin City" és interpretada a l'estil dels Everly Brothers. "Do Right Woman", peça de Chips Moman i Dan Penn que havia estat interpretada per Aretha Franklin, és cantada per Parsons temperadament i fràgil; igual d'esplèndida. "Dark End Of The Street", de Spooner Oldham i Dan Penn, també procedia del món del soul. "Wheels" (guitarres distorsionades com a flagells), "My Uncle" (bluegrass amb la mandolina de Hillman), "Juanita" (drama fronterer), "Do You Know How It Feels" (escrita amb l'ajuda del gran bluesman Barry Goldberg) són totes peces esplèndides. Les millors, però, "Hot Burrito 1" i "Hot Burrito 2", escrites al piano per Chris Ethridge i finalitzades per Parsons. La primera, desoladora i emocionant, és una de les grans cançons del segle. "Hot Burrito 2", autèntic psicocountry de luxe en un gran disc que, comercialment, va ser un fracàs.