Hagués pogut ésser un bon atleta però la intransigència religiosa de son pare, fonamentalista d’una estranya secta cristiana, va conduir Marvin Gaye (Washington DC, 1939) cap al món de la música, cosa que tampoc no va fer molta gràcia al seu progenitor. The DC Tones, The Rainbows i The Marquees són obscures bandes que apareixen a les enciclopèdies del soul només perquè Gaye hi formà part. El 1959 va entrar a The Moonglows, un dels millors combos de doo-wop, liderat per Harvey Fuqua.

El 1960, Fuqua i Gaye es traslladaren a Detroit on el primer va fundar Harvey Records i va casar-se amb Gwen Berry, propietària d’Anna Records, discogràfica que comptava amb artistes (Joe Tex, Spinners, Lamont Dozier...) que ben aviat formarien part del nucli essencial del soul. Ambdues discogràfiques s’ajuntaren en Tri Phi Records a la qual s’incorporà Marvin Gaye que s’havia casat amb la germana gran de Gwen, Anna Berry.

Hi havia un tercer germà, Berry Gordy, propietari de la petita discogràfica Tammi Records, poc més tard Tamla Motown. Berry Gordy va absorbir Tri Phi i inicia una de les aventures més apassionants del mercat discogràfic del segle XX.

El 1961 Gaye edità el primer elapé, "The Soulful Moods Of Marvin Gaye", en el qual demostrava una clara intenció de convertir-se en un "crooner" a la manera de Frank Sinatra o Nat King Cole. Berry Gordy, però, no volia fer aquella mena de discos sinó "singles" èpics i jovials adreçats al public adolescent; pop sense fronteres racials que parlassin de conflictes amorosos en un llenguatge senzill i quotidià. Així, Gaye interpretà les típiques cançonetes Motown, encisadores i apassionades epopeies de dos minuts. I va reeixir amb peces com "Stubborn Kinda Fellow" i altres mossegades romàntiques.

Seguint les directrius de Berry Gordy (aparellar solistes de la discogràfica) va enregistrar un grapat d’excel.lents duets amb Mary Welles, Kim Weston i, molt especialment, Tammi Terrell, amb qui publicà interessants elapés i fantàstics senzills, entre els quals "Ain’t No Mountain High Enough" és, segurament, el més conegut.

La sobtada mort de Tammi Terrell, una autèntica amiga, les males relacions amb l’esposa, i una depressió, l’apartaren, momentàniament, de l’escena musical i va dedicar-se a boxejar professionalment i a jugar a futbol americà.

El 1970 tornà, però volgué enregistrar lliurement, sense les pressions ni les restriccions de Berry. Empès per la força del moviment pels drets civils de Martin Luther King i emocionat per les horribles històries que li havia contat el seu germà sobre la guerra del Vietnam, posà en marxa l’arriscat "What’s Going On" (Tamla Motown, 1971), el disc que avui comentarem.

Dos anys després edità "Let’s Get It On", música sexual pura, també sensacional. I posteriorment inicià una etapa de deu anys plena de problemes (divorci, judicis, drogues, intent de suïcidi). El 1982 Harvey Fuqua el va ajudar a sortir del pou produint-li l’esplèndid "Midnight Love" que incloïa la infecciosa "Sexual Healing", una de les millors cançons de la dècada.

L’1 d’abril del 1984, un dia abans de complir 45 anys, son pare el va matar a trets després d’una violenta discussió a la seva casa de Los Angeles.

"What’s Going On", per ell mateix, és una obra mestra ja que totes les cançons són riques, polides i ambicioses. Des de la inicial homònima, delicada però exuberant, a la darrera (la inigualable i introspectiva "Inner City Blues"). Però hi ha molts altres motius, la unió dels quals fan que el considerem un dels millors discos del segle.

Per començar hem de fer al.lusió al caràcter de crònica social que configura el disc ja que hi desfilen una multitud de malalties socials davant les quals Gaye pren partit. Parlar d’ecologia, de religió, de la compassió, de la solidaritat, de la desigualtat social, dels desastres de la guerra, del perill nuclear o del respecte que es mereix la infància no era molt habitual ja que com a molt la música soul només havia plantejat el tema de la reivindicació racial. Aquest conjunt de temàtiques no agradaven gens ni mica a Berry Gordy qui intentà aturar el projecte. S’hauria equivocat rotundament ja que "What’s Going On" va convertir-se, ràpidament, en el disc més venut del catàleg Motown.

També hem de parlar de la producció revolucionària que Gaye hi va realitzar, trencant per complet els cànons artístics i estilístics que durant deu anys Berry Gordy havia imposat fèrriament. D’aquesta manera, a més d’uns arranjaments summament complexos, enriquits amb glopades de jazz i amb riques tonalitats tropicals, Marvin Gaye va doblar i redoblar la seva veu des d’enfocaments diversos, proporcionant una profunditat inèdita a la música pop. A "Save The Children", per exemple, va cantant dramàticament els versos que ell mateix recita de manera relaxada, mentre que una munió de violins (conduïts i arranjats per David Van Depitte) llenega sobre uns cors situats en tercer plànol. Una atomosfera totalment nova en els discos de soul.

Marvin Gaye va ser el màxim artífex de "What’s Going On" però també comptà amb la col.laboració del gran compositor Renaldo Benson (de The Four Tops) i d’Al Cleveland. Gaye, trencant l’estricta norma de Tamla Motown, col.locà els seus noms i els dels músics (Robert White, Johnny Griffith, James Jamerson) a la contraportada del disc. Precisament, les fotografies són un més dels detalls que individualitzen el disc: Gaye, pensarós i reflexiu, en un parc infantil sota una copiosa pluja. Molt lluny de l’estètica de Gordy que durant molts anys va amagar la raça dels seus cantants evitant les fotografies a les portades.

Pere Ferrando.

Article publicat originalment a L'espira, revista cultural del Diari de Balears (20-05-2001)