L’estiu del 1997, en complir-se el segon aniversari de la mort de Jerry Garcia, dedicàrem les nostres columnes a Grateful Dead, una de les bandes punteres de la dècada dels 60 i la que més bé resumeix el rock àcid californià. En aquella ocasió parlàrem de "The Grateful Dead" i "Anthem Of The Sun", els dos menysvalorats primers discos. Avui us portam l’anàlisi del quart àlbum, "Live/Dead" (Warner, 1969), doble elapé enregistrat en directe durant diversos concerts celebrats els primers mesos d’aquell any a l’Avalon Ballroom i al Fillmore West de San Francisco.

Els nostres lectors saben que, normalment, no comentam discos en directe ja que la majoria de vegades són inútils intents per emplenar buits creatius. Però "Live/Dead" no és d’aquests ja que mitjançant vapors de psicodèlia profunda s’hi sintetitza l’experiència dels "acid tests", anàrquics events multimèdia organitzats pel profeta de l’LSD Ken Kesey on la música, més o manco improvisada, es mesclava amb la ingestió de substàncies al.lucinògenes i amb la filosofia hippi de l’escena de San Francisco: bones vibracions, per forjar una nova generació oberta al descobriment del cos humà i la ment. Glups! Si The Grateful Dead varen ser els ambaixadors de l’era psicodèlica, "Live/Dead" suposava la millor maleta de viatge.

A pesar de ser un disc doble "Live/Dead" només inclou set peces; però amb una llargària prou significativa: des dels vint-i-tres minuts de la inicial "Dark Star" als quinze de "Turn On Your Love Light", passant per la durada mitjana (sis, nou, deu i set) de les restants. Només la final "And We Bid You Tonight", composició tradicional cantada a capella, dura trenta segons.

"Dark Star", autèntic manifest del grup, és una oda a l’experimentalisme lisèrgic i, a més, un estupenda mostra de la guitarra aquosa de Jerry Garcia. Llarguíssima, mereix ser analitzada. S’inicia amb sis minuts de guitarra còsmica sostinguda pel baix de Phil Lesh; la percussió, quasi jazzística, sona delicadament. Després, com a vinguda d’un desert, s’introdueix la fina veu de Garcia i, en el minut set i mig, comença la improvisació total on cada músic segueix una inspiració pròpia. En el minut onze hi emergeix l’inquietant teclat de Tom Constanten. L’audiència del Fillmore ja devia trobar-se en "trance" comunitari. Minut quinze: Garcia torna a guiar amb vehemència l’excursió del grup cap a un crescendo orgàsmic que es frena en els dos últims minuts amb la veu del mateix Garcia, el Capità Trip. "Dark Star" és la gran mostra de la influència de l’àcid en el rock.

Sense interrupció, la cançó inicial es transforma en "Saint Stephen", enèrgic rock and roll manat per la veu de Bob Weir. Després, "The Eleven", deu minuts més d’improvisació. "Turn On Your Love Light" i "Death Don’t Have No Mercy" són l’espai dedicat al blues i al rhythm and blues de la mà de Ron Pigpen, sempre propens al divertiment més pur. Pigpen era el contrapunt a la tendència lisèrgica de Garcia. Moriria el 1973 i la banda perdria els moments de més actitud festívola. Festa és precisament "Turn On Your...", amb un breu solo de bateria i percussió i un apassionant diàleg vocal entre Pigpen i la resta de músics. "Death Don’t...", clàssica peça del Reverend Gary Davis, és la lectura en clau psicodèlica del blues. Amb "Feedback" retorna l’al.lucinació psicodèlica, el joc cromàtic i lisèrgic, "free form" en càpsules, el renou pur... Sonic Youth vint-i-cinc anys abans.

"Live/Dead", un dels discos més experimentals dels 60 i testimoni fidel de tot quan va passar per l’escena de Frisco, convertia els tres elapés anteriors dels Dead en paròdia. Només en directe sonaven tal com volien. "Live/Dead" va ser el primer d’una extensíssima col.lecció d’àlbums enregistrats en directe. "Live/Dead" és, també, el testament del somni psicodèlic de pau i amor. La cosa s’acabava. Els herois començaven a morir. Primer Janis, després Hendrix. I l’esperit de Woodstock s’esfumava a la gèlida albada d’Altamont. The Grateful Dead, però, continuarien cavalcant fins a la mort del Capità Trip.

Pere Ferrando.