La nit del 9 d'agost del 1995, quan es va saber la notícia, centenar de persones es reuniren espontàniament a l'encreuament dels carrers Haight i Ashbury, mítiques vies de San Francisco. Era el penúltim adéu (dies després més de 20.000 espectadors assistiren a un concert-homenatge) a la figura més carismàtica de l'anomenat rock àcid de Califòrnia. Als 53 anys havia mort Jerry Garcia, líder de The Grateful Dead.

La carrera musical de The Grateful Dead ha estat tan colossal que parlar dels seus discos pot semblar tema secundari. I no hauria de ser així ja que gravaren mitja dotzena d'autèntiques joies dignes de figurar entre les millors obres del rock. Tanmateix parlar de The Grateful Dead és narrar la història del grup que ha actuat davant més públic: normalment, un milió i mig de persones a l'any presenciaven el seus concerts. Persones, les edats de les quals oscil.laven entre els 16 i els 50 anys. Parlar de The Grateful Dead és parlar de la banda que més seguidors ("deadheads") en actiu posseeix al llarg del món.

Steve Powell, en un interessant article publicat a Ruta 66 intentava definir el fenomen: "L'estereotip d'un "deadhead" és un hippi que vesteix camisetes de color, pren massa àcids i porta una vida nòmada, seguint el grup de ciutat en ciutat, pagant la seva afició mitjançant la bijuteria o els entrepans macrobiòtics que ven en els mercadets que munten a cada ciutat per on passa la banda. Però també hi ha "deadheads" funcionaris, llanterners, professors, aturats, adolescents i padrins". I tots, d'una o altra procedència, comparteixen un obsessiva devoció i semblen units per llaços filosòfics que abracen idees ecologistes i esprituals. Cap banda ha provocat un fenomen semblant. Us imaginau Fageda vestint amb corbates dissenyades per Jerry Garcia? Frank Jordan, batle de San Francisco, les hi porta.

Avui parlarem dels dos primers discos que enregistraren: "The Grateful Dead" (Warner, 1967) i "Anthem Of The Sun" (Warner, 1968). Per raons d'espai, en una altra ocasió (quan comentem el fantàstic "Aoxomoxoa" o l'èpic "Live Dead"), contarem la gènesi de la banda i l'ambient sòcio-cultural en què es mogueren. Simplement direm que The Grateful Dead (abans The Warlocks) varen coincidir amb l'arribada de l'LSD a Califòrnia; varen ser protagonistes dels "acid-tests" universitaris de Ken Kesey (el novel.lista d'"Algú va volar sobre el niu del cucut") i varen ésser els líders de col.lectius de hippis llançats, com la banda, a l'aventura lisèrgica del somni californià. Amor, comunes, drogues...

Havent fitxat per Warner, en tres intensos dies d'enregistraments, editaren el primer disc homònim. Quasi tot el que se n'ha escrit no és molt positiu. Per la crítica, aquest primer resultat discogràfic va ser decebedor i poc menys que un fracàs si la música enllaunada es comparava amb els apoteòsics concerts que la banda oferia en directe. No dubtam dels xous de The Grateful Dead. Però el primer disc del grup és un dels documents més impressionants de la música que es realitzà a Califòrnia durant els anys 60. I es troba a l'altura de les millors gravacions de bandes com Jefferson Airplane o Quicksilver Messenger Service. Trenta anys després, n'és un exemple la guitarra de Jerry Garcia: sona tan incisiva i hàbil com la de John Cipollina de Quicksilver. "The Grateful Dead" és, realment, molt diferent als posteriors enregistraments de la banda però no té ni un minut de sobra. Des de la fatxenda versió del blues a l'estil Chicago "Good Morning Little Schoolgirl" a la tradicional, però summament readaptada "Cold Rain And Snow", aquest primer disc és un autèntic viatge al rock psicodèlic que es confeccionà enmig de l'àcid sol californià. Hi destaca la llarga peça "Viola Blues", premonició del que farien en el segon disc. Una altra característica d'aquesta primera incursió en disc és la rapidesa amb què toquen totes les peces, fet paradoxal dins la llarga discografia de The Grateful Dead. Sembla que el motiu de tal frenesí s'ha cercar entre les varietat d'amfetamines que, mentre l'enregistraren, varen prendre els membres de la banda.

Pere Ferrando.