"The Hollies At Abbey Road. 1967-1970" (EMI, 1998) és tan bo o millor que l'anterior. Vint-i-quatre peces netejades que rescaten els sons més apagats dels nostres vells i apreciats vinils. Inclou artefactes astoradors com "On A Carousel" i "Carrie Anne". I un diamant orquestrat, "King Midas In Reverse", composició que publicaren sense el consentiment del productor Ron Richards, qui la considerava massa avançada per a la mentalitat dels "holliemaniàtics". Profètic Richardson, "King Midas In Reverse" (editat enmig de l'assenyalat estiu del 67) va ser el primer senzill que no aconseguia el Top10. Sorgien els primers enfrontaments interns. Clarke i Hicks volien continuar creant música, simplement, pop. Nash, enlluernat per la moguda californiana, aspirava a més. Les màximes dissensions es produïren el 1968 quan Hicks decidí enregistrar un elapé amb cançons de Bob Dylan (fantàstic "Hollies Sings Dylan"), davant la negativa de Nash. A més a més, el grup rebutjà "Marrakesh Express", perfecta composició de Nash que, després, es publicaria a l'imprescindible primer disc de Crosby, Stills i Nash. Afortunadament, aquest CD inclou una sorprenentment valuosa versió de "Blowing In The Wind" on encara col.laborava Nash, ja que a finals del 1968 marxà a San Francisco a la recerca de flors per als cabells. També hi trobam "Man With No Expression", estupenda composició de Nash que The Hollies no havien publicat. "Man With No Expression" anticipa els mètodes i l'arquitectura que donaren fama al trio i que demostren la importància de l'al.lot de Manchester dins la societat CS&N.

Sense Nash, The Hollies editaren algunes cançons interessants, com "Sorry Suzanne" o "He Ain't Heavy, He's My Brother", número 3 el 1969 i número 1 el 1988 gràcies al fet que una marca de cervesa la utilitzà per a un anunci publicitari.