Els bons discos que varen aparèixer durant la new wave són multitud; a "Clàssics del rock" n’hem fotografiat un bon grapat: Elvis Costello (la més valuosa de les propostes), Nick Lowe, Pretenders, Police... Encara, però, ens falten alguns noms per completar aquella nòmina: el soulmen Graham Parker, els veterans Dr. Feelgood o Joe Jackson, el convidat d’avui.

Jackson va sorgir el 1979 amb dos grans discos, de so directe, potents i sense ornaments que donaren pas a una irregular però interessant cursa en què va desenvolupar un concepte personal de la música pop. A partir de "Beat Crazy" dugué a terme constants incursions en estils diferents com el jazz, el soul o la salsa. Fins i tot, el 1987, va enregistrar un disc de música clàssica ("Will Power") retornant als acadèmics orígens juvenils (concerts de piano clàssic, estudis a la Royal Academy). Joe Jackson és un excel.lent compositor, summament versàtil que, a més, i consideram això important, transmet sinceritat en tots els treballs que realitza, t’agradin o no. Juntament amb Elvis Costello, és el més interessant dels cantautors apareguts a finals dels anys 70.

Enregistrat en deu dies durant l’estiu del 1978 als estudis Eden de Londres, el seu primer disc, "Look Sharp!" (A&M, 1979), és la millor prova del que hem dit. Lluny dels detalls fastuosos amb què impregnarà obres posteriors, és un àlbum de so econòmic, farcit de bones melodies i tornades amb empenta. Onze peces de pop tens i irònic elaborades amb esquitxos reggae (com els seus contemporanis Police), petites pinzellades funk, espetecs de rhythm and blues nerviós i rock enrabiat. I textos, majoritàriament agres, que naveguen entre discursos sobre la quotidianeïtat o sobre ferides emocionals. En aquests darrers, seguint les directrius posades per Costello, reflecteix la pròpia vulnerabilitat i desprèn bilis de frustració juvenil.

El de "Look Sharp!" és un material fresc, astut i endiumenjat, basat en canvis de ritme constants i domini absolut de la síncopa (perfecta secció rítmica formada per Graham Maby i Dave Houghton, baix i baterista). Cap peça no hi desmereix: "Is She Really Going Out With You" (una de les deu cançons del 79), "Happy Loving Couples" (furibunds textos), "Sunday Papers", "Fools In Love". David Kershembaum va produir-lo, repetint jugada amb el posterior i molt aconsellable "I’m The Man". La banda, com dèiem, a gran altura, especialment l’incisiu guitarrista Gary Sandford. Un disc esmoladíssim, com la punta de les blanques sabates de la portada.

Pere Ferrando.

article aparegut a L'espira, revista cultural de Diari de Balears (10-juny-2001)