Si bé des d’un principi varen ser inclosos dins el vehement calaix del punk, The Jam varen desmarcar-se ràpidament de l’agitat moviment. I és que Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Butler tenien poca cosa en comú amb les hordes que devastaren el pop a finals dels setanta. En primer lloc, mai no s’afiliaren al nihilisme punk sinó que optaren per confeccionar retrats de la joventut en una època crítica (tot el contrari de Sex Pistols). En segon lloc, i a diferència de la gran majoria de bandes coetànies, mantingueren sempre una fascinació pels sons més negroides; la seva indumentària, a les antípodes de l’estètica de l’agulla imperdible, n’era senyal clara: autèntics Homes En Negre.

La discografia de The Jam és material essencial per entendre el brillant període 1977-1982 (punk, new wave, postpunk). Cinc dels seus sis àlbums són excel.lents. A "Clàssics del rock" parlàrem extensament de "In The City" i avui analitzarem el tercer, "All Mod Cons" (Polydor, 1978). Obviarem "This Is The Modern World" (típic segon elapé d’una banda que anava molt aviat) que va pecar d’una producció massa polida i d’un so que recordava excessivament The Who. Tanmateix són més que aconsellables les cançons "London Traffic" i "In The Midnight Hour", versió de la peça de Wilson Pickett.

Quan va editar-se, i encara avui, "All Mod Cons" va representar el nou pop desenvolupat fins a les màximes conseqüències, ornat amb precisos i intensos arranjaments. Va ser enregistrat a tres estudis diferents (sobretot als londinencs Rak) amb la producció de Vic Coppersmith, durant els mesos d’estiu, en un cert ambient de crisi ja que varen desfer-se del mànager Chris Parry a qui culpabilitzaren del relatiu fracàs del segon elapé. De seguida passaren a dependre de l’oficina de Mickie Most (Animals, Donovan) qui va reorientar-los la carrera.

L’àlbum va editar-se el mes de novembre i incloïa les cares A dels dos magnífics senzills que l’havien precedit: "David Watts" i "Down In The Tube Station At Midnight". La primera era una lectura personal d’un clàssic de The Kinks; Paul Weller reemplaçava Ray Davies com a cronista oficial del regne. "Down In The Tube...", amb arranjaments amfetamínics i cors vibrants, relatava l’atac d’una banda de neonazis a un paquistanès; una peça dramàtica interpretada intensament que per a molts és la millor composició de Weller, individu que amb The Jam, amb Style Council (la banda posterior) o en solitari, ha configurat un dels millors cançoners poprock de les dues darreres dècades. Sens dubte, és el "veterà" més admirat per les noves generacions. Incomunicació, claustrofòbia i racisme són dibuixats amb to certer a "Down In The Tube...": "Primer vaig sentir una punyada i després una potada/Ara ja els ensumava l’alè/Pudien a tavernes i a reformatori/I a mítins d’ultradreta/La meva vida nedà al meu voltant, vaig donar un cop d’ull i m’ofeg en la seva pròpia existència/L’olor de cuir marró es fon amb el del mareig omplint els meus/Ulls, oïda, nas i boca, bloquejant tots els meus sentits..."

Però "All Mod Cons" era molt més que dues excel.lents cançons; anava ple de meravelles. Com "Mr. Clean", un atac a la hipòcrita classe mitjana anglesa, sempre procliu a les temptacions del feixisme ("Si em veus pel carrer, mira cap a un altre costat/Perquè no vull que me miris/Don Net/Perquè t’odii a tu i a la teva esposa/I si tenc l’oportunitat, et fotré la vida.../T’engates a les festes de l’oficina/Elegant vestit blau i, a més, vares anar a Cambridge/I encara que no llegeixes la pàgina tres, el Times t’agrada". I "It’s Too Bad", lírica i intimista. O la desconcertant i un poc xovinista "English Rose". "Billy Hunt" (més drama i tensió), "To Be Someone" (l’artista atrapat per la fama, els diners i la droga), "To Be Someone" (minicurset de la història del pop anglosaxó), "Fly" (on Weller domina la guitarra acústica)... Alta qualitat. Un elapé rodó que va suposar la marca definitiva del seu estil.

Música potent, "riffs" incisius, actitud entusiasta i, sobretot, una galeria de personatges descrits cruament i immersos en el drama modern de la seva conflictiva societat neofeixista. Així, apareix Billy Hunt, un jove idealista despistat; Mr. Clean, el perillós home vulgar de Cambridge; David Watts; la víctima del metro i els seus agressors... Precisament aquest estret contacte amb la realitat convertí The Jam amb alguna cosa més que una simple banda de punk, new wave o el que li volgueu dir...

"All Mod Cons" aconseguí el nº 6 a les llistes de GB, mentre que als EUA (l’assignatura pendent de la banda mai no resolta) no va ser ben rebut, tal com demostra la qualificació de tres estrelles que li va posar la revista "Rolling Stone". Per cert, si des de fa molts anys l’original anglesa era decididament fluixa, la versió hispana de la revista que ha sortit al mercat aquest mes, és més que inaguantable. Un exercici de barat filoespanyolisme musical, excessiu per a "Clàssics del rock".

Bé. Acabem el comentari del gran "All Mod Cons" dient que, setmanes després de l’edició, Paul Weller fundà Riot Stories, una editorial que va publicar llibres de poesia i textos d’assaig polític d’esquerres. Seguidament, preparà el que seria quart àlbum i una altra gemma de la dècada, "Setting Sons". Però aquesta és una altra història per a un altre diumenge...