Varen ser uns dels màxims protagonistes de l'agitació "punk" malgrat que incloure'ls en les hordes que devastaren la música pop a finals de la dècada dels 70 no sigui d'allò més precís. Lluny del nihilisme de bandes com The Sex Pistols, The Jam s'interessaven més en confeccionar el retrat de la joventut en una època crítica. L'adopció de sons negres (espídiques versions d'"In The Midnight Hour" i "Heat Wave"), i l'elegant indumentària (vestit i corbata negres) els allunyava de l'estètica "punk".

I així, ràpidament, varen ser banderers del vitalista ressorgir "mod", a les antípodes del catecisme de Johnny Rotten. Amb una renovadora imatge de trio poderós, Paul Weller (guitarra i veu), Bruce Foxton (baix, veu) i Rick Butler (bateria), s'aprofitaren de l'efervescència "punk" i, intel.ligentment, saberen aturar-se en el moment precís, el 1982, quan tot començava a ser massa còmode i duien camí de convertir-se en neodinosaures. Paul Weller, The Capuccino Kid, l'ànima de la banda, continuà amb The Style Council, una original proposta. Després, a partir del 1992, en solitari, seguí signant obres madures i interessants, admirades pels barbamecs d'Oasis o Blur.

El naixement de The Jam es remunta abans del merder "punk" ja que des del 1973 Paul Weller, sempre protegit pel seu pare, preparava l'atac. John Weller creia en son fill; li havia pagat classes de guitarra (un luxe per a un picapedrer de l'era Thatcher) i, fins i tot, es deixà tallar el telèfon per poder comprar-li un amplificador. El paremànager els aconseguí concerts impossibles i mai no es cansà d'enviar cartes a totes les usureres companyies discogràfiques. Island, EMI, Decca, PYE... Totes rebutjaren The Jam.

L'estiu del 76, però, l'eclosió "punk" va augmentar l'aparició de noves bandes en els carrers d'un Londres vibrant. Les paraules de la dreta britànica en el Parlament indicaven que alguna cosa estava succeint: "Si la música pop s'ha d'utilitzar per destruir les nostres institucions, hem d'aniquilar-la".

Chris Parry, executiu de Polydor Records, que cercava desesperadament noves llecors per rejovenir la imatge de la discogràfica, els contractà per 6.000 lliures (una misèria en comparació amb els contractes de The Clash o The Sex Pistols, bandes que, paradoxalment, Polydor havia rebutjat!). Més tard, Paul Weller digué que en la decisió de fitxar per Polydor hi havia pesat molt el fet de poder ser companys de segell dels seus admirats The Who.

Per a la producció del primer material cridaren Vic Smith, qui ja havia treballat en diversos enregistraments dels Stones i de Joe Cocker. L'abril del 77 es publicà el primer dels vint fantàstics senzills que The Jam enregistrarien durant cinc anys, "In The City", crònica d'un trist fet real: un jove havia mort a comissaria després de ser agredit per sis policies. La crítica digué que aquell era el "single" millor produït, cantat i interpretat de tota la "new wave". Aconseguí el Top40. Un inici prometedor.

El maig s'edità l'elapé "In The City" (Polydor, 1977), enregistrat com si fos en directe i acabat en només onze dies. Dues influències molt clares: The Who i la guitarra de Wilco Johnson (del grup Dr. Feelgood). Molt de rhythm and blues i altes dosis de Tamla Motown. Fantàstic. Un disc visceral, amfetamínic i, melòdicament, agressiu. "I Got By In Time" i "Non-Stop Dancing" haurien cabut esplèndidament al gran disc "Down By The Jetty" de Dr. Feelgood. "Sounds From The Street" era pur estil Who. "Time For Truth", un cant a la policia thatcheriana; semblen els Kinks accelerats. "Batman Theme", de Neal Hefti, era l'homenatge a la dècada dels 60; The Who ja l'havien enregistrada anys abans. "Slow Down", peça de Larry Williams que els Beatles primerencs incloïen en el seu repertori; la cançó delatava l'adoració de Paul Weller cap als Fab Four. "Away From The Numbers" semblava una mescla de Beach Boys i Small Faces. "Bricks And Mortar" criticava la política del govern envers les capes socials més pobres. Com moltes bandes de l'escena "punk", The Jam colpejaren insistentment la política neofeixista de la dreta britànica. Tanmateix, com a bon grup "mod", passejaven un estantís tuf patrioter (sempre onejaven la Union Jack). A més, Weller volia marcar distàncies amb Johnny Rotten i es declarava monàrquic: "Ens agrada la reina. Treballa tan dur com tu i jo, i més fort que la majoria de la gent del país". Ingenus, a pesar de tot...

"In The City" és un gran primer elapé, amb un so atractivament primitiu, ple de ràbia i temperament. Energèticament "punk". Vitalment "mod". Aconseguí el nº 20 a les llistes britàniques on es mantingué quasi un any.

La relació de The Jam amb la resta de grups "punk" es deteriorà. Significativa és la lletra del segon senzill, "All Around The World": "De què serveix dir 'destruir'/Vull una nova vida per a tots". Varen ser la gran absència del festival punk de Montde Marsan. La gira americana amb The Damned i The Clash els distancià encara més. Així com The Clash quedaren enlluernats de la magnitud dels Estats Units, la banda de Paul Weller no en guardà bon record. El "punk" trontollava. Ells no ho havien estat mai. De fet, la portada del primer elapé mostrava l'estranya dualitat: el logotip empastifat i la paret de rajoles blanques són material típicament "punk", mentre que la indumentària al.ludeix altres àmbits, altres veus.