Al capdavant de The Jam (1977-82), de Style Council (1983-1989) o en solitari (1993-...), Paul Weller és a punt de complir 25 anys com a compositor. Una interessant carrera en què, llevat d’alguna cosa mediocre, hi ha molt d’excel.lent com bé ho demostra el darrer elapé "Heliocentric" que si bé no és tan deliciós com el penúltim "Stanley Road", figura, per a nosaltres, entre els millors discos publicats l’any passat.

Avui comentarem el quart disc i tal vegada el millor dels que va editar amb The Jam, "Setting Sons" (Polydor, 1980). La idea original del disc procedia d’un llibre que pensaven escriure Paul Weller i Dave Waller (exmembre del grup) sobre la història de dos amics molt units durant la infància però que el temps separaria; l’allunyament els col.locaria en camins ideològics totalment oposats i a la recerca de valors contraris. En el disc, finalment, els protagonistes eren tres al.lots separats per una guerra civil; anys després, en retrobar-se, un és conservador, l’altra d’esquerres, i el tercer, menyspreat pels altres dos, apolític. Pressionat per la companyia discogràfica, que volia editar l’elapé de seguida, Weller no pogué acabar el concepte i, finalment, el que havia de ser una mena d’òpera rock, es quedà en quatre cançons. Per a la resta de disc aprofitaren material divers, igualment molt interessant.

La poderosa "Thick As A Thieves", impregnada dels característics riffs guitarrístics de Weller, és la primera part de la història d’aquella amistat que, semblava, no havia d’acabar mai: "No hi havia situacions personals/Units com a lladres/Nosaltres romandríem junts per a sempre/Ho dèiem de veritat/Però al final només va ser per un temps/Els temps eren molt durs, però no tan durs com els d’ara".

El segon dels quatre moviments és "Wasteland" emmarcada en un camp obert ruïnós i depriment on es ritualitza la fi de l’amistat, la pèrdua de la innocència i la recerca d’una fugida individual: "Entre els ormejos tirats/Que no serveixen per a res, entre els calius cremats de l’ahir/Entre la porqueria, els draps bruts.../I quan el sol brilli/Il·luminant la nostra imatge que una vegada fou bella/Somriurem, però només per uns minuts/Ja que ser capturats somrient és reconèixer la vida/Una valenta però inútil mostra de compassió/I això està prohibit en el nostre món monòton i sense color.../Caient i caient, caient i caient/Com les nostres vides...". Amb rics arranjaments corals, versos magnífics i una sorpresiva flauta, "Wasteland" és una bona mostra del brillant moment compositiu de Weller.

L’aventura prosegueix amb "Burning Sky", una mena d’epístola escrita per l’amic conservador que, amb veu rígida, recorda el passat com un joc de nins ja que ha optat pels valors de la dreta més reaccionària: "No vull que em malinterpretis, els ideals estan bé quan ets jove... Perquè el Cel Ardent segueix ardent i donant llum. I mentre ho faci (i sempre ho farà) no hi ha temps per a somnis, que el comerç et demana... Em sap greu no ser-hi però el treball és el primer de tot. El negoci prospera i trec beneficis... Tots hem madurat, i aquells valors que una vegada tinguérem resulten estúpids a l’hora de pagar el lloguer...".

La carta va adreçada a l’amic revolucionari qui li contesta amb la nerviosa i explosiva "The Eton rifles", el millor "single" d’aquell 1980. L’esquerrà li retreu la nova vida i no li perdona haver-lo deixat sol davant del combat: "Compongueres una simfonia revolucionària/Després te n’anares al llit amb una joveneta encantadora/Quin catalitzador resultares ser!/Carregares els fusells i després te n’anares a prendre el te/Em deixares donant la cara com un col·legial culpable". Guitarres ferotges, riffs secs, una secció rítmica inaturable, càntics, feedback, pop, lluita de classes... "The Eton Rifles", basada en els disturbis succeïts durant una marxa d’aturats que tingué lloc a Eton, aconseguí el nº 3 a GB. Repetim, una cançó impagable.

Les altres sis peces no se situen per davall de les fabuloses cançons comentades. L’ambiciosa "Little Boy soldier" és una envestida contra la classe militar. De fet, el títol del disc, "Enviant Fills", s’ha d’entendre en aquesta línia, així com la fotografia de la portada, una escultura de Benjamen Clemens que representa dos infermers ajudant un soldat ferit. "Girl On The Phone" és una composició sincopada, típica de la banda. "Heatwave", el clàssic de la Tamla Motown, compta amb la participació de Mick Talbot, qui anys després formaria amb Weller The Style Council.

"Private Hell", pedrada melòdica que conta la frustració d’una dona els fills de la qual ja han fugit de casa i l’han deixada amb un home "que una vegada estimares", "calb i gras", que quasi mai és a casa: "El teu interès s’ha esvaït/Sents la tensió/Les molles del llit boten/Quan es tira damunt de tu". I "Smither-Jones" que, ornada amb un arranjament de cordes, retrata àcidament el típic home de negocis.

Pere Ferrando

(article publicat a "L'espira", Revista de cultura de "Diari de Balears", 29 d'abril del 2001)