De les moltíssimes bandes que varen participar en el moviment anomenat "rock àcid de Califòrnia", Jefferson Airplane va ser la políticament més incorrecta i la ideològicament més feroç. També va ser la primera en aconseguir un gran contracte discogràfic: la RCA els va fitxar, anticipant-los 25.000 dòlars; una quantitat molt considerable a l'any 1965, només superada per Elvis Presley. L'explosiu èxit de Jefferson Airplane arribà el 67, any en què editaren dos dels "singles" que, amb el temps, han quedat marcats com a perfecta banda sonora de l'"estiu de l'amor". El febrer publicaren "Somebody To Love", gran himne per a la generació hippi; en setembre, "White Rabbit", oda a l'LSD, el "manà químic" dels anys 60.

Tant si copiaren el nom de Blind Lemon Jefferson, "blues-man" mort el 1930, com si ho feren de la marca d'un paper de fumar, els membres de Jefferson Airplane volaren per l'era psicodèlica fent de missioners del "nou món" governat per l'amor; predicaren l'evolució mental impulsada per l'LSD i instigaren la joventut contra l'escalada de repressió que els EUA varen viure amb l'arribada de Nixon. També és de Jefferson Airplane el poètic projecte de fugir de la Terra en una nau robada a la NASA.

El material imprescindible del grup és l'enregistrat entre el 67 i el 70: "Surrealistic Pillow", "After Bathing At Baxter's", "Crown Of Creation", "Bless It's Pointed Little Head" (en directe) i "Volunteers".

Durant els anys més interessants, els tripulants de l'aeroplà de Jefferson varen ser els següents: Marty Balin (guitarra i veus); fundador de la banda; abans pintor, escultor i cantant de folk; va perdre el cap en escoltar "Mr. Tambourine Man", cosa que el va decidir a crear un conjunt a l'estil Byrds. Paul Kantner (guitarra i veus); músic folk amic de Balin a qui, amb el temps, arravatà el lideratge; la idea de robar una nau espacial a la NASA (i algunes estranyes coses més), ens el configuren com un curiós individu amb pretensions messiàniques. Grace Slick: bella i enrotllada cantant que entrà a la banda quan ja estava formada; àvida consumidora d'acids es dedicà a la música després de la seva primera experiència amb els al.lucinògens; veu poderosa i grinyolant; anomenada "la dama de gel" en contraposició a Janis Joplin ("la dama de foc"); tot un caràcter. Jorma Kaukonen; formidable guitarrista que ben prest experimentà amb el "feedback" i els pedals. Jack Cassady, extraordinari baixista i admirat professor de guitarra; amb Kaukonen va formar una banda paral.lela a Jefferson Airplane (els fantàstics i ponderats Hot Tuna). Spencer Dryden (bateria); provinent del món del jazz; havia substituït el primer bateria Skip Spence (qui partí per fundar els únics i malastrucs Moby Grape).

El primer enregistrament del grup es produí en el 66, "Jefferson Airplane Takes Off", interessant enregistrament però lluny del gran segon disc: "Surrealistic Pillow" (RCA, 67). Aquesta gran joia de la psicodèlia californiana va ser enregistrada en només dues setmanes; el productor fou Rick Jarrard; Jerry Garcia, de The Grateful Dead, tal com diu la contraportada del disc, va fer de "guia musical i espiritual". De les onze peces destaquen, evidentment, les esmentades al principi de l'article. Ambdues, curiosament, varen ser aportades per la nou cantant, Grace Slick, qui les havia enregistrat, sense èxit, amb el seu primer grup, els desconeguts The Great Society. "Somebody To Love" proporcionava les coartades bàsiques per viure aquells dies de pau i amor; Slick hi exhibeix una poderosa i tallant veu; Kaukonen, a la guitarra, hi realitza una esplèndida feina. El segon èxit en senzill, "White Rabbit", també aportada per la cantant, pretenia ser una evocació d'"Alícia en el país de les meravelles", amb ritme del "Bolero" de Ravel. Com va composar aquesta cançó? "Vaig prendre àcid -digué Grace- i vaig escoltar "Sketches Of Spain" de Miles Davis, durant 24 hores seguides..." La lletra de "White Rabbit" (citada pel reaccionari vicepresident Spyro Agnew com a mostra de la depravació del rock), és una de les més famoses de la dècada: "Una píndola t'engrandeix/I una píndola t'empetiteix/Les que ta mare et dóna/No fan res/Ves i demana a Alícia/Quan vola a tres metres d'altura". Aquestes dues composicions són excel.lent excusa per a l'adquisició immediata de "Surrealistic Pillow". Les altres nou composicions, però, no són material de farcit. "She Has Funny Cars" i "3/5 Of A Mile In A 10 Seconds" són incendiàries. "D.C.B.A." presenta un encertat joc de veus entre Kantner i Slick (poc després feliç matrimoni hippi). Les peces acústiques són d'allò més interessants: "Comin' Back To Me" de Balin, és una petita delícia; "My Best Friend", finíssima composició deixada per Skip Spence, demostra les filigranes de què serien capaços Moby Grape. "Embryonic Journey", signada per Kaukonen, és una bestreta de les meravelles que posteriorment realitzaria amb La Tonyina Calenta.

"Surrealistic Pillow", gràcies a l'impuls dels dos "singles", va entrar a les llistes d'èxit, aconseguint el número 3 i la permanència durant un any. La psicodèlia era comercial.