Alguns curiosos lectors ens demanen quins són els millors discos dels anys 80 i si n’hem comentat algun. Respostes. Sí, durant aquella dècada s’enregistraren bons àlbums; pocs, això sí. A "Clàssics del rock" n’hem analitzat alguns: "Murmur" de R.E.M., "The River" de Springsteen, el primer de Smiths, "Steve McQueen" de Prefab Sprout, "Colossal Youth" de Young Marble Giants, "Surfer rosa" de Pixies i poca cosa més.

El que avui comentarem és, si no el millor, el més revulsiu d’aquella poc prolífica dècada; de fet, quan es parla de "Psychocandy" (Blanco Y Negro, 1985) sovint s’utilitzen paraules com "terrorisme", "atemptat" i "assassinat". Els meus veïnats, que aquesta setmana l’han "escoltat" insistentment, hi estan d’acord.

The Jesus And Mary Chain (un nom impagable!), format essencialment pels escocesos germans Jim i William Reid, publicaren el primer senzill, "Upside Down", el novembre del 1984 al segell independent Creation; feia temps que no se sentia res amb tanta mala llet: una cançoneta delicada però maquillada amb una revolucionària pasterada de renou incontrolat que queia com a pluja radioactiva sobre la unió d’un baix metal·litzat i distorsionat i unes punxades de guitarres punyal.

"Never Understand", febrer del 85, era el segon paquet bomba; una dinàmica cançó pop que es passejava per cables elèctrics sense aillar, mentre veus obsessives lluitaven contra espirals destructives. Increïblement entrà al Top50 britànic. Ja havien fitxat per BlancoY Negro, subsidiària "moderna" de WEA, i els seus polèmics concerts (estrepitoses actuacions de 15 o 20 minuts) els feia aparèixer a tota mena de premsa. Pocs mesos després arribava "You Trip Me Up", més trepanadora, més bruta que les anteriors.

El darrer genet no va ser tan apocalíptic; editat l’octubre, un mes abans que l’elapé, "Just Like Honey" sorprenia perquè es tractava d’una dolça i senzilla cançó d’amor de mig temps elaborada amb una guitarra avellutada i ornada amb encisadors cors femenins; quasi immaculada, ni rastre de brunziment. Realment, Jesus And Mary Chain s’haguessin pogut retirar en aquell moment; només amb quatre petits vinils havien fet més que el noranta per cent de bandes sorgides després dels Sex Pistols. "Just Like Honey" s'ha revaloritzat recentment en ser utilitzada per als crèdits finals de l'excel·lent "Lost in Translation".

En la mateixa línia, l’àlbum "Psychocandy", bàsicament era un aplec de cançons esplèndides que posseïen melodies cristal·lines tractades amb electricitat desaforada, feedback incontrolat i renou silvestre. Algunes ("In A Hole", "Inside Me", "The Living End", "My Little Underground") eren tan atrevides que recordaven "Metal Machine Music", el disc-sabotatge que Lou Reed havia publicat deu anys abans per escopir a la indústria discogràfica. S’hi incorporaven tots els imprescindibles "singles" (llevat d’"Upside Down", localitzable al recopilatori "Barbed Wire Kisses") i, actualment, a l’edició digital, s’hi afegia la "neta" "Some Candy Talking", el primer senzill del 1986.

"Psychocandy" era un disc en perfecta progressió. Guitarres nervioses, melodies enfurismades, paràsits destrossant cadències, parets de brutor, llençols de feedback que amagaven l’arquitectura harmoniosa de composicions dolces. Barrobins punk que ampliaven els horitzons del pop. Un disc summament addictiu.

Amb el segon, "Darklands" (1987), no volgueren repetir la fòrmula i eliminaren el renou, deixant melodies melancòliques i plàcides guitarres. Molt interessant. No tant, però, com "Psychocandy".

El manual de feedback de Jesus And Mary Chain promogué l’aparició d’un caramull de bandes que aconseguiren convertir el "noise" en plat de cada dia. I allò que havia estat prova de talent aviat esdevingué estúpid i comú. Tanmateix Spacemen 3 i My Bloody Valentine aconseguiren signar discos similars i molt aconsellables.

Pere Ferrando

(article publicat a "L'Espira", revista de cultura de "Diari de Balears", 22 d'abril del 2001)