De totes les bandes que triomfaren aclaparadorament a finals dels 60 o durant la dècada dels 70, Jethro Tull ostenta el dubtós desaire de ser la més desprestigiada o, com a menys, la més oblidada per la crítica. Un silenci lacerant que s'il.lustra amb dades significatives: en quinze anys d'existència, ni Ruta66 ni Rock De Lux, les revistes musicals més significatives de l'Estat, no els ha dedicat una miserable retrospectiva. Tal vegada això sigui una inconscient resposta relacionada amb la mitificació desfasada que aquí tingué Jethro Tull a conseqüència de la prohibició per la censura franquista d'"Aqualung"; mentre la banda havia entrat en franc decliu i la crítica anglosaxona els capolava, a Espanya se seguia considerant Ian Anderson el paradigma de músic "progressista"

El públic mai no va donar l'esquena a Jethro Tull; fins i tot els discos més dejectes aconseguiren bons resultats econòmics per tot el món; el seu catàleg és d'aquells que no han deixat de vendre's. Ara bé, la realitat és que l'època d'esplendor de Jethro Tull sols abraça el període 1968-72; a partir de "Thick As A Brick", "el disc del periòdic", la repetició paròdica dels clixés va ser evident. Els cinc primers discos, però, cuinats amb saborós rhythm and blues i amarats de personal folk elèctric, són peces úniques, d'inconfusible estil que, per a major reconeixemnt, no ha tingut eco en cap banda posterior. Avui, a "Clàssics del rock", intentarem cobrir el buit històric recordant a les noves generacions les gestes del neotrobador Anderson.

A l'escola d'art de Blackpool (Escòcia), en comptes d'estudiar, Ian Anderson, John Evan, Glenn Cornick i Jeffrey Hammond-Hammond formaren una banda, John Evan's Smash, dedicada a fer versions dels Stones, Animals i Beatles. El 1967 marxaren a Londres; els únics que s'hi quedaren varen ser Anderson i Cornick, els quals contactaren amb altres músics com Clive Bunker i el magnífic guitarrista Mick Abrahams. Després d'utilitzar-ne dotzenes, elegiren el nom de Jethro Tull, un teòric de l'agricultura del segle XVIII que havia inventat un nou tipus de sembradora.

El 1967 signaren contracte amb Terry Ellis i Island Records. Anys més tard, Ellis crearia la independent Chrysalis Records i Jethro Tull seria l'estendard de la discogràfica, realitzant un paper semblant al que dugué a terme Mike Oldfield amb Virgin.

L'estiu del 68 va ser clau ja que aconseguiren tocar assíduament en el mític Marquee londinenc, on Anderson inicià la seva peculiar posada en escena que derivaria en eterna imatge de la banda: tocar la flauta descansant sobre una sola cama. "Teníem pocs micròfons -ha explicat mil vegades- i havia d'usar el de Mick Abrahams; com que era més alt que jo, havia de posar-me de puntetes per arribar-hi; allò agradà i tots els amos dels locals on actuàvem em pregaven que ho repetís". Aquell estiu acompanyaren Pink Floyd a Hyde Park i, després, varen ser la sensació del Festival de Jazz i Blues de Sunbury, superant les actuacions de John Mayall, Nice i Cream. Tot era a punt per al primer disc...

"This Was" (Island) va ser enregistrat durant l'estiu del 1968 als estudis Sound Techniques de Londres i va ser produït per Ellis amb l'assistència de l'enginyer Victor Gamm. Si tenim en compte que usaren ràpidament quatre miserables pistes, sona d'allò més bé. Tot el disc, incloent-hi la realització de la portada on la banda apareixia vestida de pastors hippipunks medievals, només costà 800 lliures que Ellis pispà als pares.

Es tracta d'un repertori bàsicament blues, amb incursions jazzístiques; però ja hi trobam algunes de les característiques posteriors que els desmarcaria del caramull de bandes britàniques que, per aquell temps, interpretaven rhythm and blues: l'atractiva veu d'Anderson i la seva flauta, exòtica en el món del rock. L'aportació d'Abrahams, excel.lent; de fet, Anderson deixà la guitarra perquè Mick era un gran solista. El que més abunda és el blues: "It's Breaking Me Up", en què el bateria Clive Bunker es llueix, i "Cat's Squirrel", composició de Dr. Ross, popularitzada dos anys abans per Cream, on Mick Abrahams demostra el seu alt nivell. "Serenade For A Cockoo", del "jazzman" Roland Kirk, fou la peça amb què Ian Anderson aprengué a tocar la flauta. "Move On Alone" s'atraca a la música lleugera i proporciona un dels moments més camperols de l'elapé. "Dharma For One" ja presenta els repetits esbufecs amb què sempre tocà l'instrument de vent.

Un so net i directe, lluny de les sofisticacions coetànies. Trenta anys després no ha perdut ni un punt de frescor. El consideram una de les millors mostres del blues britànic.