Janis Joplin va nèixer el 1943 a la ciutat texana de Port Arthur; a finals del 1970, degut a una sobredosi d'heroïna, moria a l'habitació d'un hotel de Hollywood. Entre ambdues dates, una infantesa feliç i una eterna, problemàtica, adolescència. "Nigger-lover" fou un dels primers i múltiples insults que hagué d'aguantar després d'haver dit als companys de classe que li pareixia bé la integració racial. Una societat massa rígida la de Port Arthur que ben aviat la transformà en la rebel oficial, superant fins i tot la resta de "beatniks" de la ciutat. Dominava el llenguatge groller, vestia roba extravagant i bravejava de múltiples aventures sexuals.

S'escapà de casa als 18 anys; quan tornà, dies després, va ser ingressada per intoxicació etílica aguda. Els primers litres d'alcohol d'una pantanosa i trista aventura. Per diversos clubs de Houston començà a cantar blues a la manera de Bessie Smith. Estudià art en una escola de la Universitat de Texas, bressol de la contracultura. Allà formà part d'una banda de bluegrass, The Waller Creek Boys, i es familiaritzà amb substàncies perilloses. Esdevingué famosa entre els estudiants: va ser elegida "L'home més lleig de la Universitat". Humiliada, marxà corrensos a San Francisco on va sobreviure cantant i prostituint-se. L'atzar la conduí momentàniament a Nova York: un poc de música i moltes amfetamines. En tornar a Frisco tenia 22 anys; les drogues i l'alcohol l'estaven consumint.

L'estiu del 65, en un intent de readaptació (fins i tot es vestí "decentment"), aparegué per la ciutat natal. No va ser acceptada; el seu currículum era massa fort per a una societat tan hipòcrita. De tornada a San Francisco, on fermentava la revolució hippi, entrà a les files de Big Brother & The Holding Company, banda amb la qual enregistrà el famós "Cheap Thrills", disc que un dia d'aquests, si voleu, us comentaré.

Després d'editar-se "Cheap Thrills" s'acceptà com a dogma que Janis (ja immersa en el món de l'heroïna) era massa bona per a tocar amb els limitats músics de Big Brother. Ella era l'estrella que atreia multituds als concerts; ella era qui aportava un espectacle d'agressivitat sexual, d'apassionant interpretació del blues; Janis era l'entusiasme, el llenguatge provocatiu, el festival musical de dolor. Pressionada per Albert Grossman, el seu mànager (i també de Dylan), i cansada d'interpretar el mateix repertori, abandonà Big Brother. A partir d'aquí va ser venuda com a símbol de tot allò que estava en contra de la idea mateixa del comerç; paradoxalment, va ser comercialitzada gràcies a la seva autenticitat. La volien convertir en una superestrella del rock.

La presentació en solitari succeí a Memphis el desembre del 68, en un festival organitzat per la discogràfica Stax. Va ser un fracàs ja que la crítica no l'acceptà com a cantant blanca de soul, imitació d'Aretha Franklin. Contràriament, la gira europea celebrada durant la primavera del 69 fou un gran èxit.

A Nova York, completament separada del seu ambient, i sota la producció de Gabriel Mekler, enregistrà "I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama!" (CBS, 1969), disc que sempre s'ha considerat menor respecte a "Pearl", el seu següent i pòstum disc. Efectivament, "Pearl" és l'obra mestra de Janis Joplin, mentre que "I Got Dem Ol'..." posseeix petits defectes (massa soul per a una fervorosa intèrpret de blues). Ara bé, trenta anys després de la publicació, "I Got Dem Ol'..." resulta un disc que inclou magnífiques interpretacions; una suma heterogènia, desordenada si voleu, de resplendents esclats emocionals. Un minut de "I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama!" és més autèntic que la discografia completa de Mariah Carey.

De fet, la sempre criticada secció de vent del disc (Cornelius Flower, Terry Clements i Luis Gasca) és excel.lent; va ser el productor qui no sabé acoplar-la amb precisió a la veu aspra i gratellada de Janis. La seva tessitura vocal no era la més apropiada per ser acompanyada de potents metalls soul.

A pesar de tot trobarem moments sublims. La peça que l'obre, "Try (Just A Little Bit Harder")" és vibrant. "Maybe" provoca autèntics escalfreds. "Kozmic Blues", una de les dues peces escrita per Janis, preciosa. "Little Girl Blues", de Rodgers i Hart, emotiva. Les dues cançons composades per Nick Gravenites són interpretades amb profunda excitació. A "One Good Man", composada per ella, brilla l'àcida guitarra de Sam Andrew (exBig Brother). Fins i tot "To Love Somebody", innòcua peça dels Bee Gees, esdevé màgica quan Janis la interpreta.

"I Got Dem Ol' Kozmic Blues Again Mama!" aconseguí el nº 5 als EUA. Mesos després formà una nova banda, The Full Tilt Boogie, amb la qual enragistraria l'obra mestra "Pearl". També a principis del 1970 inicià un tractament contra la brutal addicció a l'heroïna; aparentment ho aconseguí a base de beure mig litre diari de Southern Comfort. Un altre dia finalitzarem la turmentada història de la fràgil però imponent Janis Joplin.