joplin-pearl.jpg (10168 bytes)
JOPLIN-crybaby.jpg (5868 bytes)
JOPLIN-meand.jpg (7934 bytes)

JANIS JOPLIN

"Pearl" (1971)

 

Enguany s’acomplirà el trentè aniversari de la desaparició de Janis Joplin. Va ser el 4 d’octubre de 1970 (dues setmanes després de la mort de Jimi Hendrix) a l’hotel Landmark de Hollywood, degut a un excés d’heroïna i alcohol. Havia sobreviscut a sis anteriors sobredosis.

A "Clàssics del rock" ens hem ocupat extensament de la seva biografia i de la seva obra analitzant els discos anteriors al que avui us comentarem. El 1968, formant part del grup Big Brother & The Holding Company, publicà el famós "Cheap Thrills" que va vendre un milió de còpies en un sol mes: ja apuntava com a la gran veu femenina dels anys 60. S’acceptà com a dogma que ella (ja immersa en el món de l’heroïna) era massa bona cantant per a un banda de segona fila i el 1969, amb el seu sol nom a la portada, edità "I Got Dem Ol’ Kozmic Blues Again Mama!", un disc notable amb petits defectes atribuïbles a la producció de Gabriel Mekler (massa soul per a una fervorosa intèrpret de blues i una secció de vent poc acoplada).

Poques setmanes després de la publicació del disc es desfeia Kozmic Blues, la banda que l’havia acompanyada durant el darrer any. Només romangueren al seu costat el guitarrista John Till i el baixista Brad Campbell que, amb l’afegit de Ken Pearson (teclats), Clark Pierson (bateria) i Richard Bell (piano) formaren Full Tilt Boogie, la millor banda que mai va acompanyar Janis. Amb la nova formació reemprengué una llarga gira que només s’aturà durant el setembre de 1970 quan entraren als estudis West Coast de Hollywood per enregistrar "Pearl" (CBS, 1971), sota la certera producció de Paul Rothschild i amb l’ajuda de diversos músics convidats com Bobby Womack i els percussionistes Bobbie Hall i Sandra Crouch.

A pesar de ser un disc inacabat (cinc de les deu peces no varen ser mai finalitzades) "Pearl" és molt més que un disc testimonial i està molt lluny del màrqueting necrofílic a què és tan aficionada la industria musical. Ens trobam davant d’un disc precís i sincer, de so potent i definit amb cançons molt variades mitjançant les quals la Joplin va poder mostrar una inusual versatilitat. Sense arranjaments superflus (com l’excessiu metall de l’anterior disc) i amb una producció sòbria però brillant, la veu de Janis, una autèntica força indomable, flueix lliurement embaulada al so càlid dels Full Tilt Boogie que, en cap moment, saturen les cançons sinó que les acoloreixen com ho demostra perfectament el tema "Half Moon". I, així, el pòstum "Pearl", sàvia combinació de dolor i tècnica, és el millor disc de la seva curta però intensa discografia.Senzill editat a Barcelona

Els teclats de Bell i, especialment, els de Pearson donen cobertura a unes composicions rodones, quasi impressionants ("Cry Baby", "Move Over"). Bobby Womack va aportar "Trust Me" i Kris Kristofferson, en el millor moment de la seva carrera, li cedí l’emocionant "Me And Bobby McGee", la història del camioner que cantava blues i que recull l’al.lota per viure un romàntic amor per, després, deixar-la ("Sentir-se bé era fàcil, Senyor/Quan ell cantava un blues.../Un dia, a prop de Salinas,/Senyor, vaig deixar-lo partir/Cercava una llar que esper que trobi/Però jo canviaria tots els meus matins/Per un sol ahir/Per estar abraçant el cos de Bobby/Devora del meu"). Va ser un dels tres "singles" publicats: número 1 durant nou setmanes.

L’instrumental "Buried Alive In The Blues" era una composició de Nick Gravenites (de The Butterfield Blues Band) a la qual s’havia d’afegir la veu de Janis l’endemà del seu òbit. Les ferides lletres del blues "Get It Over While You Can", dedicat a son pare Seth Joplin, eren de Jerry Ragovoy igual que les de "Cry Baby" i "Mercedes Benz", una mena de gospel interpretat a capella. Els mags del soul sudenc, Dean Penn i Spencer Oldham, aportaven la melancòlica "A Woman Left Lonely" que en la veu de Janis multiplicava les emocions. Finalment, del que és un àlbum magistral, podríem destacar la vibrant "Cry Baby", una de les grans cançons de la dècada que traspua sinceritat: una línia de la peça val més que la meitat de la discografia de Tina Turner. Deu composicions de blues, soul, country i folkrock interpretades densament, aborronadorament. Un perfecte epitafi per a un dels més sòrdids flaixos del rock clàssic.