JOY DIVISION

"Unknown Pleasures" (1979)

El punk del 76 (Clash, Sex Pistols) va animar Bernard Albrecht (guitarra) i Peter Hook (baix) a posar en marxa un conjunt al qual se sumaren Ian Curtis (veu) i Stephen Morris (bateria). Durant alguns mesos es digueren Stiff Kittens, nom suggerit per Pete Shelley de The Buzzcocks (interesant banda d’aquell període). Inspirant-se en "Warszawa", una sinistra cançó que David Bowie havia inclòs a l’elapé "Low", passaren a anomenar-se Warsaw. Amb aquest apel.latiu editaren algunes maquetes i "An Ideal For Living", un senzill de quatre peces considerat la primera producció oficial del grup que, el gener del 78, hagué de canviar el nom per imperatius legals. Elegiren Joy Division, el nom que rebien els barracots on vivien les dones que feien de prostitutes per als nazis en els camps de concentració. Amb aquest definitiu nom iniciaren una breu obra que connectava directament amb la vigència clàssica del costat tèrbol del rock. És a dir, l’avantguarda atreta pel costat ombrívol de l’existència. The Doors. The Velvet Underground. Y Joy Division. I en menys d’un any publicaren dos elapés, "Unknown Pleasures" i "Closer", que per a nosaltres figuren entre els millors elapés publicats durant els darrers vint-i-cinc anys. Avui parlarem del primer.

Una primera versió de "Unknown Pleasures" va ser enregistrada als estudis Arrow de Manchester, la seva ciutat. La banda no va quedar contenta amb el resultat i Rob Gretton, mànager i home clau en aquesta història, va aconseguir anul.lar el contracte que havien signat setmanes abans amb RCA Records. Gretton els va dur a Factory Records un minúscul segell independent comandat per Tony Wilson, presentador de Granada Television. Sense signatures ni contractes, només amb un pacte verbal, Factory va publicar tot el material de Joy Division i gran part de l’obra de New Order, nou nom que el grup adoptà després del suïcidi de Curtis.

El definitiu "Unknown Pleasures" (Factory, 1979) va ser enregistrat durant cinc dies als estudis Strawberry de Stockport. Martin Hannett, famós DJ de l’època i apassionat pels sintetitzadors i les noves tecnologies, va encarregar-se de la producció aportant una sèrie de novetats que configuraren el definitiu so de la banda. Hannett va crear les atmosferes obsessives ideals per als asfixiants textos de Curtis; Hannett va dissenyar les flamígeres cortines de vent que acompanyaven les guitarres tènues però punyents. Va ser ell qui, en definitiva, va tapar magistralment les evidents mancances dels músics que, un any abans, no sabien tocar cap instrument com molt bé aconsellava el manual del perfecte punk.

L’enregistrament dels 15 temes (cinc dels quals varen ser descartats per aparèixer en recopilatoris) va fer-se en directe; així, els músics notaven com Hannett suavitzava les guitarres i feia la música més pesada. "Nosaltres vàrem fer un quadre en blanc i negre i Martin ens el va pintar", digué Bernard Albrecht. El resultat, perfecta banda sonora de les ciutats nocturnes dels anys 80, va encantar a Tony Wilson i a Rob Gretton.

"Unknown Pleasures" va editar-se el maig de 1979 amb la referència FACT 10; la crítica el va rebre amb entusiasme i el públic s'hi abocà. En tres anys va vendre 100.000 còpies; una xifra important si es té en compte que era un producte pèssimament distribuït (l’assignatura pendent de la independècia discogràfica), totalment aficionat i editat per una companyia amb limitacions econòmiques tremendes. Tony Wilson va pagar de la seva butxaca les deu mil lliures que costaren l'enregistrament i la tirada de la primera edició. De fet, fins que no varen ser venudes 10.000 còpies no es pogué reeditar el material.

Peter Saville, jove estudiant de la famosa Escola d’Art de Manchester que ja havia dissenyat els cartells de The Factory (el local de Wilson que després donaria nom al segell discogràfic), va realitzar la portada utilitzant una imatge electrònica extreta de The Cambridge Encyclopedia of Astronomy; el grafisme, similar a una desconcertant serralada, representa les ones de ràdio emeses per l’explosió d’un estel. A l’interior de l’àlbum (esplèndidament editat aquí per EDIGSA), hi apareix la fotografia d’una inquietant porta oberta procedent del llibre "The Somnambulist" de Ralph Gibson.

Vint anys després de la seva aparició seguim considerant "Unknown Pleasures" com un dels discos més durs i inhòspits que sortiren de l’afterpunk. Les deu peces enregistrades als estudis Strawberry formen un compendi de música cerimoniosa, una densa amalgama de sons rituals, un recull de textos tenebrosos. Fa mal (contusions emocionals), però crea addicció. Junt amb el segon disc que publicaren immediatament després de la desaparició de Curtis, formen el poc material salvable de l’"època sinistra" o postpunk. L’arrogància més íntegra i anticomercial. Un fruit de l’època que amb el temps, per qualitat i simbologia, es va deslligant del seu entorn i es col.loca majestuosament al costat dels millors discos de The Doors, Nick Drake i The Velvet Underground.

"I Remember Nothing" (revisitació dels Doors més obscurs), "Disorder", "She’s Lost Control" (funk en tensió), "Interzone" o "Days Of The Lords" (balades electròniques), són descripcions vigoroses de nits urbanes de Manchester on el cor batega per davall de cants de freda i tètrica bellesa. Autèntics recitats greus i distants. Les misèries de l’ésser humà, la solitud i les passions es concentren en fascinants estructures musicals farcides de cruesa i patetisme, eixutes de dolçor. I, sempre, els "samplers" subterranis infiltrats pels dits màgics del productor Martin Hannett, un membre essencial en el resultat final del disc. En resum, "Unknow Pleasures" és l’inici d’una obra que, a pesar de ser breu, s’ha convertit en el material més influent d’aquella època com molt bé anuncià el Melody Maker el 1995.

A Curtis, quan li sol.licitaven les lectures preferides solia esmentar William Burroughs, Jean Paul Sartre, Albert Camus (l’angoixa intel.lectual apresa inconscientment pels punks), Herman Hesse i Franz Kafka. Amb aquest darrer la connexió és força evident; poques vegades uns textos del món rock han plantejat de manera tan clara la manca de comunicació i de sinceritat, la presència de la solitud i de la infelicitat, l’avergonyiment pel passat i la falta d’optimisme pel futur.

Però la lectura més impactant de Curtis va ser "The House Of Dolls" de Karol Cetinsky que a més d’inspirar algunes de les millors cançons com "No Love Lost" (inclosa al magnífic segon elapé), o "An Ideal For Living" (del primerenc "maxisingle" editat a Enigma Records), va aportar el nom de la banda (els barracots de les prostitutes dels comandaments nazis als camps de concentració). Precisament, la utilització d’una sèrie d’elements estèticament relacionats amb el període nazi va ser l’origen d’una controvèrsia que la qualitat del grup ha evaporat. Curtis digué que a les seves noces havia sonat l’himne alemany, que li apassionaven els uniformes alemanys i que "Cabaret" era la seva pel.lícula preferida. La premsa musical britànica (poc més intel.lectual que The Sun) ho apuntà i de seguida va identificar el grup amb els postulats nacionalsocialistes, a pesar que els membres del grup sempre ho varen desmentir. En realitat, l’únic que feien era continuar les consignes de les primeres avantguardes: símbols, noms i imatges fortes, brutals i abrassives, ideals per a la provocació. Provocació que continuà quan va morir Curtis ja que Albrecht, Hook i Morris optaren pel també polèmic nom de New Order.

Al costat de la desesperació i d’imatges que s’enfonsen en pous negres, els textos de Curtis, un individu obsessiu però eloqüent, denoten un gran interès per la bogeria; sempre contava històries d’un manicomi que li havia narrat un oncle seu que hi feia feina. "Creus que els teus somnis sempre acaben/No creixen, sols descendeixen/Però ja no m’importa/He perdut la voluntat de voler més/Ja no estic retgirat/Els veig mentres cauen/Però record quan érem joves" ("Insight").

El 23 de gener de 1980, després d’acabar amb una ampolla de Pernod i tallar-se les venes no aconseguí posar punt final al caos emocional de la seva vida (hipersensibilitat, tendències depressives, crisis epilèptiques, matrimoni en crisi, alcohol...). Tres mesos després, tampoc no bastaren les dosis excessives del medicament que prenia per combatre l'epilèpsia. Finalment, el 17 de maig, després de veure "Stroszek", la pel.lícula de Werner Herzog, i d'escoltar repetidament "The Idiot" d'Iggy Pop, Ian Curtis va penjar-se. Encara no havia complit els 24 anys; la banda havia signat una gira pels EUA i Warner Bros els havia ofert un contracte d'un milió de dòlars.

Tanmateix ja havia enregistrat "Closer", el segon elapé; una obra genial en què també participaren Martin Hannett i el dissenyador Seville, qui, casualment, utilitzà unes fotografies de gran impacte visual en el cementeri de Staglieno a Gènova. La necrofília del públic anglès el convertí en un dels elapés independents més venuts de la història. "Closer", menys abrupte però amb més matisos, també és un "clàssic del rock". El comentarem extensament un altre diumenge.