CAROLE KING

"Tapestry" (1971)

El 1959 Neil Sedaka cruixia les emissores de ràdio amb "Oh, Carol!", un primerenc megaclàssic del pop. L’havia escrit pensant en una ambiciosa i simpàtica veïnadeta de Brooklyn. El 1963, poques setmanes després d’haver iniciat una cursa que havia de canviar mig món, John Lennon i Paul McCartney declaraven a una colla d’escèptics periodistes que "volien ser els Goffin-King d’Anglaterra". La "King" dels Beatles era la "Carol" de Sedaka. Ella, entre les dues anècdotes, havia fabricat una petita col.lecció de peces que revolucionarien el cançoner tradicional nordamericà.

I és que quan el maig del 1971 es va publicar "Tapestry" (Ode Records), Carole King ja formava part destacada de la música pop gràcies a les melodies composades, juntament amb el seu marit Gerry Goffin, per a diversos artistes. "Tapestry", autèntic clàssic per arxivar a la secció "Melosos Que Mai No Passen", és una de les referències mítiques que el temps no ha erosionat. Més de vint milions d’individus que l’han comprat no poden estar equivocats...

Carole King, nascuda Klein, va nèixer el 1942 a Nova York i als sis anys dominava el piano. Quan en tenia setze, al Queen’s College (institut on també estudiava Paul Simon), conegué Gerry Goffin (escriptor de les lletres d’alguns èxits soul) amb qui es va casar el 1960. Durant una temporada Paul Simon i Carole King tocaren plegats i prepararen diverses maquetes per enviar als representants d’artistes consagrats. Simon, qui no triomfaria fins al 1965, continuà tocant mentre que Carole i el seu marit es dedicaren quasi exclusivament a la composició, iniciant una fulgurant carrera que explicava els comentaris de Lennon i McCartney. Exemples? "Will You Love Me Tomorrow?", cantada per The Shirelles; "Take Good Care Of My Baby", interpretada per Bobby Vee; "The Locomotion", enregistrada per Little Eva, la "cangur" del matrimoni Goffin-King. Podríem citar una llarga llista de cançons interpretades per conjunts (Beatles, Byrds, Animals, Monkees...) que acudiren al cançoner màgic de la King. Eren apostes segures.

Com a cantant havia debutat el 1962 amb l’elapé "A Natural Woman" que, paradoxalment, no tingué gens d’èxit. Després d’enregistrar amb discrets resultats "It Might As" se centrà en la composició. A finals dels seixantes, Lou Adler, productor de The Mama’s & The Papa’s i de Spirit, va ser una de les persones (juntament amb James Taylor) que la va animar al retorn, adduint que havia arribat el moment adequat. Una nova generació de cantautors havien aconseguit connectar amb el públic. Tots destacaven per la utilització de guitarres acústiques (o plàcids pianos), veus amables, cançons autobiogràfiques i una absència quasi total de compromís polític. L’anomenaren "rock acústic o intimista". Una generació brillant, difícil de repetir: Laura Nyro, Jackson Browne, Janis Ian, Tim Hardin. A "Clàssics del rock" en vàrem parlar quan analitzàrem el magnífic "Sweet Baby James" de James Taylor.

Per a "Tapestry", Carole King va rescatar tres composicions esplèndides que havia escrit per a altra gent: la citada "Will You Love Me Tomorrow?" (una versió força diferent), "You Make Me Feel Like A Natural Woman" (que Aretha Franklin havia enregistrat el 1967) i la tardoral "You’ve Got A Friend" (que Taylor editaria simultàniament l’estiu del 1971). Entre el material nou (compacte, impecable) peces artesanals ("So Far Away", "Where You Lead") que suraven entre el pop i el rock, fregant lleument blues, country i jazz. Precisament una versió de la peça "Smackwater Jack" va servir perquè Quincy Jones guanyàs un Grammy.

Cançons naïf, simples i espontànies. Lletres ingènues que parlaven d’una existència esberladissa. Un ambient intimista, quasi casolà, reflectit perfectament a la finestra hippi de la portada on veim Carole King elaborant un tapís. Cinisme revestit de fragilitat? Era tot aparença? Potser... Però no creim que "Tapestry" sigui més fals que el noranta per cent del material que les ràdios emeten actualment.

A les ordres del productor Lou Adler, King s’acompanyà d’amics: el guitarrista Danny Kootch, el baixista Charles Larkey i el pianista de formació jazzística Ralph Shuckett. Al capdavant, James Taylor. Un disc generacional. Teach your children...