Va ser King Crimson una més de les bandes simfòniques dels anys setanta al costat de grups com Yes, Emerson, Lake & Palmer i Genesis? La utilització de teclats, la fantasiositat dels textos i les complicades estructures compositives són aspectes que hi indiquen una certa semblança. El constant esperit investigador, el risc i la manca de exhibicionisme instrumental són virtuts que els n'allunya. Definitivament hi ha el llegat: una esplèndida i extensa col.lecció de discos produïts en el període 1969-74 que cap de les bandes esmentades, emmarcades dins del "rock simfònic" o "rock progressiu", va realitzar. Hauríem de situar King Crimson en un altre apartat: a l'àmbit de bandes més obscures i crípticament més avantguardistes com Henry Cow, Van Der Graaf Generator o Hatfield And The North. Bandes que mai no triomfaren i que actualment són objecte de culte per part d'una selecta minoria.

Si una cosa hi ha certa és que King Crimson era (i és) l'anglès Robert Fripp (Dorset, 1946). Músic especial, posseïdor d'una perspectiva musical poc corrent, de personalitat conflictiva i carismàtica i, sobretot, guitarrista excepcional. Fripp pertany a la casta de músics atemporals i inquiets com Peter Hammill, John Cale o Brian Eno. Investigadors de final de segle, aliens a corrents imperants i disposts a rompre esquemes per tornar començar de nou.

El disc crimsonià que volem rescatar és el primer, "In The Court Of The Crimson King" (Island, 1969), amb el qual varen ser considerats com un dels grups més avantguardistes de l'època. Però, abans, un petit preàmbul; les enciclopèdies ens diuen que King Crimson sorgí de "Giles, Giles & Fripp", trio que enregistrà escàs material d'ínfima repercussió. En el 69, Mike Giles i Robert Fripp, acompanyats de Ian McDonald i Greg Lake fundaren el Rei Púrpura. Comptaven amb un cinquè membre, el lletrista i dibuixant Pete Sinfield, de qui després parlarem.

Realment King Crimson va nèixer el 5 de juliol de 1969, en el concert celebrat al Hyde Park que The Rolling Stones organitzaren per homenatjar el difunt Brian Jones. Amb una potència revolucionària i un so brillant varen deixar bocabadats a públic i crítica. Immediatament es tancaren en els estudis Wessex (pagats gràcies que un amic havia hipotecat ca seva). El més d'octubre aparegué a Anglaterra "In The Court Of The Crimson King"; la majoria de crítiques varen ser positives, algunes excel.lents. Pete Townshend (de The Who) digué que era una "misteriosa obra mestra". "Un dels discos més importants de l'any", comentà el Melody Maker. Sense suport radiofònic aconseguí arribar al número 5 de les llistes.

Intentem analitzar aquest àlbum quasi trenta anys després de la seva aparició. Conserva encara aquell nítid so impactant? La profusió de teclats encara hi és adient? Conserven la frescura intacta aquelles melodies enlluernadores? La resposta, sense dubtes, és sí. Es un disc d'una qualitat desmesurada, amb un so esplèndid, superior a la majoria d'enregistraments coetanis.

El disc s'obre amb un peça que ràpidament esdevingué clàssica en el repertori de la banda: "21st Century Schizoid Man" té un so poderós i atronador; d'intensitat epilèptica no te res a veure amb la resta de composicions que rellisquen per ambients tranquils i paisatges relaxats, com "I Talk To The Wind" o "Epitaph", on el "mellotron" es conjuga amb les guitarres de Fripp oferint un autèntic so plàcid, però fúnebre. Aquestes dues llargues peces posseeixen excel.lents melodies. Sons extasiants que van formant petites espirals simfòniques, remolins harmònics molt treballats. En posteriors discos, aquesta densitat desapareixeria. L'àlbum prossegueix amb una composició naïf titulada "Moonchild": més lirisme bucòlic per enllaçar amb una part de música atonal i, en aquella època, desconcertant. El tema que dóna títol al disc és realment una petita simfonia amb un bell cobleig repetitiu.

Les lletres de Pete Sinfield són dignes de comentar. Semblen inspirar-se en la iconografia de Tolkien. Hi trobam una atmosfera medieval, èpica i fantasiosa. Són textos obscurs i abarrocats embolcallats per la música de Fripp. Alguns són durs, com els de "21st Century Schizoid Man": "Ungla fèrria d'urpa felina/Els neurocirurgians segueixen exigint a l'emmetzinada porta de la paranoia". N'hi ha de senzills i tendres: "Anomena-la nina de lluna/Balla en el rabeig del riu/Solitària nina de lluna/Somnia a l'ombra del salze" ("Moonchild"). Tanmateix, les lletres més representatives de Sinfield i de la primera època de King Crimson correspondrien a la tendència esotèrica: "Cadenes corroïdes de llunes en presó/Destrossades pel sol/Ha començat el torneig/Toca sa cançó el flautista púrpura/ I el cor canta amb dolçor/Tres cançons de bressol en llengua ancestral/A la cort del rei carmesí" ("In The Court Of The Crimson King").

Després d'aquest primer disc King Crimson va estar a punt de desaparèixer. Aconseguiren enregistrar "In The Wake Of Poseidon" i... fins ara