KING CRIMSON

"In The Wake Of Poseidon"

La utilització de profusos teclats, les complicades estructures compositives i els fantasiosos textos podrien fer creure, equivocadament, que King Crimson va ser una més de les bandes simfòniques nascudes a finals de la dècada dels 60 (Yes, Genesis, Emerson Lake & Palmer...). El constant esperit investigador, el risc assumit repetidament i la manca d'exhibicionisme instrumental són algunes de les virtuts que els allunya, d'aquells grups suposadament "progressistes"

King Crimson ha existit intermitentment des del 1969 fins a l'actualitat executant una evolució aliena a corrents imperants. Canviant repetidament el personal, fins i tot el propi llenguatge musical, ha obert nous camins, mantenint, però, la personalitat que Robert Fripp li injectà fa trenta anys. La seva existència discontínua (desaparegué el 1974 i tornà el 1981 per caure en el silenci el 1984 i retornar el 1991) ha preservat la banda de la temptació de la rutina. Cada vegada que el conflictiu, carismàtic i excepcional guitarrista Fripp ha reactivat King Crimson, ho ha fet a través de viaranys inèdits i, època rere època, més radicals.

El llegat de la primera etapa (1969-1974), autèntica exploració sonora, és superb. Només un relatiu èxit comercial els allunya de l'àmbit al qual pertanyen: el de les bandes obscures i crípticament avantguardistes com Van Der Graaf Generator o Henry Cow.

"In The Wake Of Poseidon" (EG, 1970) és una confirmació a les senyes d'identitat que King Crimson havia iniciat a "In The Court Of The Crimson King" ja comentat a "Clàssics del rock". Torna a ser un elapé excel.lent sobretot si es té en compte la situació de desbandada en què es trobava el grup, a punt de desaparèixer. El desembre del 1969, tres mesos després de publicar-se el primer disc, Mike Giles i Ian McDonald, cansats de la gira americana i disconformes amb la música que Fripp volia dur a terme, havien decidit abandonar el grup. "El meu estómac va desaparèixer. King Crimson ho era tot per a mi -digué Fripp-". El març del 1970, el vocalista Greg Lake decidí crear una nova banda amb el teclista Keith Emerson. De la formació original només quedaven Fripp i el lletrista Pete Sinfield.

Produït i escrit per Fripp i Sinfield, "In The Wake Of Poseidon" va ser enregistrat als estudis Wessex de Londres amb l'assistència de l'enginyer de so Robin Thompson que proporcionà una sonoritat neta i d'alta qualitat. A les sessions, s'hi incorporaren el flautista Mel Collins, el cantant Gordon Haskell i el pianista Keith Tippett. Lake i Giles, amb les maletes preparades, ajudaren a la finalització d'un disc que, com el primer, juntava moments encaramel.lats amb passatges caòtics. "Cadence & Cascade" (amb celesta, flauta, arpegis brillants de guitarra i cantada per Haskell) i la peça que donava títol al disc (solemne, amb un inici inquietant de mel.lotró, cantada extraordinàriament per Lake), hi posaven la dolcesa. "Pictures Of A City" (amb secs "riffs" de saxofó i guitarra i amb una orquestració similar a la cèlebre "21st Century Schizoid Man" del primer elapé), juntament amb la dissonant "The Devil's Triangle" (basada en el moviment "Mart" de la "Suite Dels Planetes" de Gustav Holst), se situaven a la vora del paroxisme. Entremig, la perfecta "Cat's Food", dominada per Fripp i el piano jazzístic de Tippett.

Pel que fa als textos Pete Sinfield abandonava lleugerament la iconografia de Tolkien i apostava per un surrealisme no exempt d'atmosferes medievals: "La prole de Plató d'ulls freds d'heura/Trampeja la veritat del nucli de l'escorça/L'arlequí inventa jocs insensats/Gràcies burlesques vestides de papagai./Dues dones ploren, Dona Escarlata Pantalla/Vessa una súbita pluja teatral/Mentre la Reina de la Mitjanit obscura, somiant/Sap cada un dels mals de la humanitat" ("In The Wake Of Poseidon").

Com ja succeïa en el primer elapé, alguns temes posseïen subtítols; no era esnobisme sinó una raó econòmica ja que als EUA els drets de publicació es pagaven per títols i, per tant, es tractava de posar-ne el màxim nombre. "In The Wake Of Poseidon" va ser criticat durament per seguir el mateix esquema que l'anterior disc. Trenta anys després el consideram clàssic de la dècada encara que només sigui per dues o tres peces bàsiques en la discografia crimsoniana com "Cadence And Cascade" i "Cat's Food". L'exit comercial (nº 4 a GB, 31 als EUA) va significar la possibilitat de sobreviure a la seva desmembració.

Barry Godber, el dissenyador de la feliç i ja mítica portada del primer elapé no pogué repetir ja que morí a principis d'any. Utilitzaren una infantívola i atractiva obra de Tammo de Jongh, "12 Archetypes".