Els germans Davies (Ray i Dave), Pete Quaife i Mike Avory (que havia assajat amb els Stones), el 1963 varen formar The Ravens; decidiren enviar una maqueta al productor Shel Talmy qui, després de batejar-los com a The Kinks, va fer que fitxassin per al segell discogràfic Pye. Els dos primers senzills de la banda varen ser un desastre ja que el productor i la casa de discos els volien fer sonar com uns nous Beatles. Els manuscrits diuen que a l'hora d'enregistrar el tercer Ray Davies aconseguí que els deixassin sonar com ells volien. De l'experiència sortí una cançó mítica, ja que "You Really Got Me" és una de les peces més influents de la història; de fet, és la gènesi de l'anomenat rock dur. The Who i Led Zeppelin varen beure directament del "riff" dur i esquinçador que el guitarrista Dave Davies aconseguí, per casualitat, en connectar una agulla de cosir a l'amplificador. Què dimonis feia Dave amb una agulla de cosir? Un èxit clamorós als EUA i a Anglaterra. Totd'una sortí al mercat el primer elapé, "The Kinks" (Pye, 1964), imprescindible i meravellosa col.lecció de cançonetes que, a més de "You Really..." inclou perles com "So Mystifying" o "Stop Your Sobbing" (versioneada quinze anys més tard per Pretenders).

Imprescindibles són pràcticament tots els vint "singles" que publicaren fins al 1970, any que tanca la seva etapa més gloriosa. Com feren altres conjunts de l'època, The Kinks enregistraren el material òptim en format petit; algunes de les millors composicions no s'editaren en elapé. Cal completar, per tant, la col.lecció d'àlbums amb alguns recopilatoris adients.

Encara en el 64 publicaren "All Day And All Of The Night", amb un "riff" de guitarra encara més dur que l'utilitzat a "You Really got Me". Lentament, Ray Davies imposava el seu lideratge, musicalment i ideològica. Idea seva va ser la d'actuar amb uns vestits vermells plens de randes que constrastaven amb les vestidures modernes dels grups coetanis. De Ray eren les lletres, per a molts la part més important de l'obra de The Kinks; textos crítics, durs i mordaços que analitzaven la societat del seu temps.

En el 65 seguiren editant senzilles i perfectes composicions de "pop": "Tired Of Waiting For You", "Everybody's Gonna Be Happy", "Set Me Free", "See My Friend" (amb la qual s'anticipaven a la moda d'incloure ritmes hindús), i "Till The End Of The Day". El més apassionant és que fins i tot les "flipsides" (cares B) d'aquests senzills eren tan bones o millors que les cançons estel.lars d'altres grups. Aquell any publicaren dos esplèndids àlbums per a Pye: "Kinda Kinks" i "Kinks Kontroversy" que indiquen un cert canvi cap a posicions menys estrepitoses, aconseguint crear un "pop" intel.ligent i ambiciós.

El 66 també va ser un any estupend per a The Kinks. A "Dedicated Follower Of Fashion", amb l'acidesa que el caracteritzava, Ray Davies feia befa del negoci de la moda entorn Carnaby Street ("Ha de comprar el millor/Perquè és un convinçut seguidor de la moda/I quan recorre les boutiques de Londres/Creu que és una flor que ha de ser admirada"). En el 66 varen actuar a Madrid, d'on sortiren corrensos davant l'actitud de la fauna espanyola (el propietari de la sala no els volia pagar i la policia els acossava).

"Face To Face" (Pye, 1966) és, per a nosaltres, el primer gran elapé de The Kinks i el que us comentarem breument. Es un recull d'elaboradíssimes cançons; trencador tant pel que fa al concepte com pel que es refereix als textos, molt més càustics. "Face To Face" reflecteix clarament l'evolució de la banda. Algunes cançons descriuen magistralment el "swinging London" a què ens referíem la setmana passada. Per exemple, el grandiós "Sunny Afternoon" (gran èxit en senzill), on s'enfot dels "pijos" londinencs ("Ja he tornat/Amb la cervesa gelada/Vaguejant en un horabaixa assolellat/Perquè m'encanta viure a pler/I disfrutar del luxe/Fent el desenfeinat/Durant aquest horabaixa assolellat d'estiu"). "Sunny Afternoon" desplaçà del número 1 al "Paperback Writer" de The Beatles. L'elapé inclou més peces delicioses i sàtires amables com "Fancy" i "Most Exclusive Residence For Sale" (el títol ja ho diu tot!). Composicions impagables com "Too Much On My Mind" (una de les cançons més delicades del "pop" britànic de tots els temps) o "Rosy" que posseeix un clavicordi encisador.

"Face To Face" és una joia subtil dels anys 60, i evidencia la tènue sagacitat de The Kinks, aspecte que els va tenir en un segon pla davant bandes, a vegades, excessives, com Beatles i Stones. O fins i tot The Who. Paradoxalment, "Face To Face" no és exactament l'àlbum que Ray Davies volia enregistrar ja que pretenia realitzar discos conceptuals, a la qual cosa el segell discogràfic es negava. No ho aconseguí del tot fins al 68 amb "The Kinks Are The Village Green Preservation Society", anticipant-se als missatges ecologistes de dècades posteriors. Però aquesta és un altre fragment de l'excitant crònica del "rock" que un altre diumenge contarem.

No volem finalitzar la ressenya del fresc i imprescindible "Face To Face" sense puntualitzar que l'esplèndida portada, perfectament reflectora del contingut musical, pertany a Barry Fantony.

Pere Ferrando.