Un dels pocs aspectes positius de l’era digital en el camp de la música ha estat la reedició de material clàssic que a vegades és enriquit amb copiós material coetani difícil de localitzar. The Kinks, darrerament, ha estat un dels grups més beneficiats per les noves tecnologies ja que el 1998 Castle Records publicà tots els discos de l’etapa Pye. Els deu primers elapés conformen l’autèntica època daurada de la banda. A "Clàssics del rock", impenitents acòlits de la banda de Ray Davies, hem comentat algunes d’aquelles meravelles ("Face To Face", "Something Else By" i "Village Green Preservation Society").

La comercialització del llegat no ha finalitzat. Recentment la discogràfica Konk ha fet el mateix amb els àlbums que publicaren durant les dècades dels anys 70 i 80, un període més irregular però amb moments magistrals ja que discos com "Muswell Hillbillies" (el debut amb RCA) o "Everybody’s In Showbiz, Everybody’s A Star" no fan res més que guanyar amb el transcurs del temps. Avui, però, dedicarem les nostres renoueres columnes al darrer disc que The Kins enregistraren per a Pye Records, "Part One. Lola Versus Powerman And The Moneygoround" (1970), un disc que demostra que varen ser injusts fadristerns eclipsats per Beatles, Stones i Who. Tanmateix, The Kinks varen ser els més elegants, subtils i xamosos.

Com a preludi de la ruptura posterior, "Lola Versus Powerman..." va ser el primer elapé que no enregistraren als estudis Pye; ho feren als Morgan Studios de Willesden. En un principi, tal com havien intentat infructuosament dos anys abans, havia de ser un doble disc, però les pèssimes relacions que Davies mantenia amb Pye Records ho impossibilitaren. Com els dos discos anteriors, "Lola Versus Powerman..." pretenia ser un disc conceptual; és a dir, moltes de les cançons que el formaven voltaven en torn d’un mateix tema. "Village Green" (1968) s’havia dedicat a favor de la tradició, de l’ecologia i contra la industrialització; i "Arthur Or The Decline And Fall Of The British Empire" (1969) analitzava la immobilista societat anglesa. El nou disc parlaria dels pedaços bruts de la indústria musical i de la hipocresia que hi regnava. Fins i tot esmenta (a la composició "The Moneygoround") els noms de Robert (Stigwood) i Larry (Page), dos dels més importants pirates-mànagers-financers, tèrbols paradigmes del negoci rock. Així, a diverses cançons, amb la creació de reeixits personatges (artistes potejats per màngers sense escrúpols, músics que es prostitueixen per un Top10), Ray Davies deixa entreveure la seva intensa amargura respecte a aquesta faceta del món musical.

D’aquesta manera, "Lola Versus Powerman..." és el dibuix d’un remolí insaciable que engoleix il.lusions de paper i fantasies de tebeo. Un elapé summament corrosiu només esmorteït per la fina ironia de Davies, observador implacable, que segueix utilitzant un llenguatge planer i punyent.

Indubtablement la peça emblemàtica del disc és "Lola", la història ambigua i un xic decadent d’un transvestit lligant en un bar del Soho ("on el xampany té gust de cocacola"). Davies adopta el punt de vista de l’home perplex i seduït: "Bé, no sóc beneit però no puc comprendre/perquè camina com una dona i parla com un home". La primera cançó homosexual que aconseguí un èxit massiu, anys abans que Lou Reed escrigués "Walk On The Wild Side". Econòmicament, "Lola" va ser un salvavides ja que els darrers "singles" de la banda no havien tingut l’èxit esperat.

A ritme de rock pesat, "Top Of The Pops" era una mordaç crítica a les llistes d’èxit i als mitjans de comunicació musicals: "He aconseguit el número 25/Estic content, sóc feliç/Tot el món diu que arribaré al cim/La vida és tan fàcil quan el teu disc té èxit/Digues a ma mare i a la meva germana/Que em planxin els calçons i que em netegin les sabates/Qui sap? Potser acabi sent un Déu del rock and roll/Podria ser un treball permanent.../Ara el meu disc està a l’11 de la BBC/I al 7 de la NME/Ara Melody Maker vol entrevistar-me...".

I a "The Moneygoround" dispara contra els especialistes en contractes signats a les fosques: "Robert deu la meitat a Greenville/Qui donà la seva meitat a Larry/A qui li agradaven tant les meves peces/Que les agafà i en donà la meitat a una editora estrangera/Aquesta va guardar-se la meitat del que s’havia guanyat en un país llunyà/I donà la meitat a Larry/I jo, finalment, m’he quedat/Amb la meitat de ves a saber què". Finalment, a "Powerman", arriba al moll de l’os, els diners: "A l’Home Poderós no li cal el combat, no necessita canons/L’Home Poderós té els diners com a aliat/Bé, jo no sóc ric i no sóc lliure/Però tenc la meva al.lota i ella em té a mi/Ell té els meus diners i els meus drets d’autor". Amb un ritme més a prop del cabaret que del rock, "Denmark Street", el carrer on hi havia la majoria d’editores musicals, tanca el grup de cançons dedicades a l’infernal món dels negocis.

La resta de cançons, de temàtica variada, són d’un nivell supí. "Apeman", en la mateixa línia instrumental de "Lola", és una de les millors cançons de la banda; sense abandonar el to humorístic Davies relata el desig de marxar a un lloc llunyà per viure feliç amb les monees. "This Time Tomorrow" és un encert melòdic. "Rats", nerviosa i distorsionada, és un bon preàmbul del que farien durant els anys 70. "Strangers", més que valuosa, pertany a l’infravalorat germà Dave Davies. Balades com "Get Back In Line" i "Long Way From Home" arrodoneixen la que sens dubte és una de les obres més qualificades de The Kinks. Un món de perfecta simplesa. Cromatismes aliens al rock però amb els peus clavats, més que mai, en el blues i el country. Melodies inspirades que s’instal.len en el cor i transmeten certerament un sentiment i una situació.

"Lola Versus Powerman..." tancà el període Pye. La següent obra mestra, via RCA, arribà l’any següent: "Muswell Hillbillies", cançons per al record de la infantesa. També imprescindible.

Pere Ferrando.