Amb més de trenta anys fent voltes pel circ de la música popular, The Kinks és la banda mítica que, amb més integritat, ha sabut capejar crisis, declius i desencerts, sempre mantenint els seus originals senyals d'identitat. Encara recordam el doble CD "To The Bone", editat el 1996, en el qual oferien dues hores d'emoció i solidesa.

Mesos enrera vàrem comentar el magnífic "Face To Face". Avui parlarem d'una joia similar, "Something Else" (PYE, 1967). Entre ambdues publicacions hem de ressenyar l'aparició d'un prescindible disc en directe i l'edició del "single" "Dead End Street", subversiva peça que Ray Davies va composar en assabentar-se de la mort de més d'un centenar de nins quan una muntanya de carbonissa va destruir l'escola d'un petit poble miner de Gal.les: "Som estrictament gent de segona categoria/No comprenem/Perquè hem de viure en un carreró sense sortida/Morirem en un carreró sense sortida!"). "Dead End Street", crispada denúncia de la misèria que governava les barriades obreres, va rifar la censura de la BBC; fins i tot se'n va fer un curtmetratge, autèntic precursor dels video-clips.

"Something Else", editat l'octubre del 67 i produït per Shel Talmy, suposa el final d'una etapa ja que a partir del següent disc, Ray Davis desenvoluparà àlbums conceptuals: "Village Green Preservation Society", defensa de l'ecologia i crítica a la industrialització, i "Arthur Or The Decline And Fall Of The British Empire", on arremet contra l'immobilisme de la seva societat. Això no agradarà a PYE, la discogràfica, que insistia en potenciar l'edició de senzills. Ray Davies pretenia encarrilar la tasca de The Kinks cap a la producció de discos amb temes elaborats. Ell ja intuïa que el futur de la música popular estava en els elapés, com ben aviat demostrarien diversos grups (per exemple, Led Zeppelin, que mai no editaren ni un "single" a Anglaterra).

"Something Else", trenta anys després de la seva aparició, conserva intactes les antigues qualitats: frescura, senzillesa, subtilitat i dolçor. Musicalment, perfecta mescla de rock and roll i pop. Textualment, vinyetes sobre petites vides i petits plaers, històries de carrers i "pubs", escenes a la vorera de la mar. Romàntic i maliciós, Ray Davies, amb trèmula veu, se'n fot de qui faci falta.

Si bé hi manca "Dead End Street" (que haureu de localitzar en algun recopilatori), no hi sobra cap de les tretze composicions. Totes, pel seu potencial, s'haguessin pogut editar en senzill. Per exemple, "David Watts" ("Sóc un capclòs i ximple bergantell/Que no pot distingir el xampany de l'aigua/I mai no he conegut la Reina. Tant de bo/Tingués tot el que ell té. Tant de bo/Fos com David Watts"). Anys després, The Jam en realitzarien una exitosa i bèl.lica versió.

"Two Sisters" explica perquè Ray Davies era considerat un creuament de Dylan, Sinatra i Bach. "No Return" sorprèn pel ritme sensual de bossa-nova. "Harry Rag", autèntica cançó de taverna, és una de les seves cançons més etíliques. "Tin Soldier Man" es presenta arranjada amb ritmes jazzístics de Nova Orleans. A "Lazy Old Sun", allarga cansadament i cínica les síl.labes, mentre ressonen delicats vents. Emmarcada dins la tradició del "music-hall" trobam "End Of The Season", atemporal cançó digna de figurar en un bon musical de Broadway.

La sorpresa més agradable l'aporta el germà de Ray, el guitarrista Dave Davies, qui escriu "Death Of A Clown", perfecta i tendra cançó pop ("El meu maquillatge està sec/I s'esquerda damunt les galtes./Amag les penes amb wiski i ginebra./El fuet del domador/Ja no fustiga els lleons/Ja no mossegaran/Ni els tigres rugiran./Beguem per la mort d'un pallasso"). També de Dave és "Love Me Till The Sun Shines", composició "bluesy" on es demostra la infravaloració a què s'ha sotmès la guitarra de Dave Davies qui, amb poques notes, aconseguia un so original.

I pel final hem deixat dues gemmes del cronista Ray, qui amb crítica i afecte, observa la societat britànica: "Afternoon Tea", de ritmes eteris, i l'estupenda "Waterloo Sunset" ("Milions de persones s'aglutinen com a mosques/Sobre el metro de Waterloo./Però Terry i July ultrapassen la marea humana/I seuen, salvats, i no necessiten amics/Mentres miren la posta de sol a Waterloo./Són al paradís"). Terry i July, Terence Stamp i Julie Christie, protagonitzen una vertadera declaració d'amor cap a la ciutat de Londres.

Revestit en una bella i enganyosa portada (més pròpia per a un disc psicodèlic), "Something Else" és, tot, brillantor melòdica i enginy líric. Un excel.lent disc sobre menudències quotidianes ornat amb clares orquestracions. Escoltant-lo avui, percebem la superioritat musical i textual de The Kinks respecte altres bandes (més famoses) de l'època.

A Anglaterra va resultar un petit fracàs, tal vegada degut al seu so "massa net" davant de discos més produïts gràcies als trucatges d'estudi (quatre mesos abans s'havia publicat el complex "Sgt. Pepper's"). De fet, l'experimentació tècnica va ser una de les causes de la desaparició del típic so anglès que tantíssims joiells pop havia produït durant els anys 60. Als EUA, on tenien prohibida l'entrada a causa de bregues amb el sindicat de músics, comercialment fou pitjor.

Pere Ferrando