La història de The Kinks és un recorregut fascinant a través de l'elegància i la inspiració. Ray Davies, durant tres dècades, romàntic i maliciós, amb crítica i afecte, ha desplegat centenars de cròniques de societat, vinyetes sobre petites vides i petits plaers, històries de carrers i "pubs", escenes a la vorera de la mar i vodevils enyoradissos sobre transvestits del Soho. Sons mig acústics, esquitxats de xurriacades protometàl.liques i d'incipient psicodèlia, interpretats amb veu trèmula i infectats amb textos mordaços que analitzaven àcidament la societat del seu temps. Infinitat de cançons fresques, senzilles i de bon gust melòdic, elaborades amb rhythm and blues, rock, pop i ecos de music hall que el convertiren en un cínic creuament de Dylan, Sinatra i Bach. I és que la banda de Ray Davies, en alguns moments per damunt de The Beatles, va caracteritzar-se per una tènue sagacitat i un subtil olfacte per posar en evidència les misèries del gènere humà. Virtuts no sempre enteses que relegaren el grup a un etern segon pla davant bandes, a vegades excessives, com els Stones i The Who.

L'esplèndid "Something Else", el darrer elapé de The Kinks comentat a "Clàssics del rock", va ser un petit fracàs degut, potser, al seu so "massa net" davant discos molt més produïts gràcies als trucatges d'estudi que imperaren el 1967 (el màxim exponent dels quals havia estat el "Sgt. Pepper's", editat quatre mesos abans). Creim fermament que l'experimentació tècnica als estudis d'enregistrament va ser la causa primordial de la desaparició del pop britànic, creador d'abundants joiells durant els anys 60.

Al mateix temps, la indústria discogràfica començava a apostar pel format elapé en detriment del "single"; alguns ho entengueren totd'una, com Led Zeppelin, que mai no editaren ni un sol disc petit a Anglaterra. Fregant freqüentment la pretenciositat, els àlbums deixaven de ser col.leccions de cançons aleatòries per convertir-se en reculls unitaris de peces que giraven entorn d'una història o d'un tema concret.

Freturós d'acometre aventures de major envergadura artística i, a més, summament interessat pel teatre i el music hall, Ray Davies decidí crear discos conceptuals i abandonar, en part, el mercat del "single". PYE Records, però, segell discogràfic antiquat, no va estar d'acord amb els nous plantejaments. Sorgiren les males relacions i PYE mai no promocionà adequadament els monotemàtics àlbums de The Kinks.

El primer treball d'aquestes característiques va ser "The Kinks Are The Village Green Preservation Society" (PYE, 1968), amb el qual s'anticipava als missatges ecologistes de dècades posteriors. Seguidament vendria "Arthur Or The Decline And Fall Of The British Empire" on Davies arremetia contra l'immobilisme de la societat britànica. Finalment, a "Lola Versus Powerman", es burlava del negoci musical.

"The Kinks Are The Village Green Preservation Society", primer disc de The Kinks no produït per Shel Talmy, va sorgir d'un projecte que Ray Davies havia elaborat l'any anterior titulat "Four More Respected Gentlemen" que, en un principi, havia de ser un doble àlbum (màxima ambició dels artistes de l'època i cosa que molt pocs podien fer). The Kinks no ho aconseguirien fins al 1971 ("Everybody's In Showbiz").

Basat en el retrat d'un poblet que Dylan Thomas havia escrit a "Under The Milkwood", els fils conductors de "Village Green" eren la vida en una localitat rural, la crítica a la industrialització i la nostàlgia pels valors tradicionals que el progrés i la societat de consum posaven en perill.

Que les relacions entre la discogràfica i The Kinks estaven totalment deteriorades ho demostra que no es publicàs cap senzill per ajudar a la promoció de l'elapé. Un fet increïble ja que "Village Green" incloïa dues o tres cançons que haguessin pogut ésser grans èxits. Parlam de l'animosa "Picture Book", de la tendra "Do You Remember Walter" o de la peça que donava títol a l'àlbum: "Que Déu salvi les petites tendes, les tasses xineses i la virginitat/Nosaltres som l'Associació Contra Els Gratacels/Que Déu salvi les mansions estil Tudor, les taules antigues i els billars/Preservant de l'abús els vells costums/Protegint els nous per a tu i per a mi/Què més podem fer/Sinó salvar Vila Verda".

Però la vàlua d'aquest extraordinari disc no acabava aquí. L'acústica "Johnny Thunder" posseïa un "riff" que Pete Townshend (qui mai no va amagar que les lletres de Davies li havien inspirat les òperesrock de The Who) va utilitzar a l'exitós "Tommy". "The Last Of The Steam Powered Trains" contenia una preciosa harmònica blues; i "Sitting By The Riverside" era una delícia amb ecos de fira comparable a la memorable "Sunny Afternoon". Les aventures de la Vila Verda va ser un disc absolutament rodó que inaugurava el tema de l'ecologia en el món de la música moderna. Tres anys més tard, Marvin Gaye, a l'absolutament magistral "What's Going On", adoptaria postura militant amb la cançó "Mercy Mercy Me (The Ecology)".

"Village Green" va ser un complet fracàs i suposà dos anys llargs de sequera per als Kinks que no aconseguirien reeixir fins a finals del 1970 quan publicaren el recomanable "Lola". Una altra història per a un altre diumenge.

Pere Ferrando.