AL KOOPER, MIKE BLOOMFIELD & STEPHEN STILLS

"Super Session" (1968)

La setmana passada, en comentar l’excel.lent "Sailor" de Steve Miller, dèiem que el músic es va donar a conèixer al Monterey Pop Festival del 67, sens dubte la millor edició de les realitzades a la ciutat mexicana. Fins i tot ens atreviríem a dir que Monterey’67 ha estat el millor macroconcert del segle, per damunt d’altres esdeveniments més mitificats però de menys qualitat com el Festival de Woodstock o el celebrat a l’illa de Wight. El cartell d’aquell Monterey és fascinador; durant tres dies hi actuaren un grapat d’imprescindibles de la dècada que, a més a més, es trobaven en el seu millor moment artístic. Simon & Garfunkel, Mama’s & Papa’s, Big Brother & The Holding Co. (amb la Joplin), Moby Grape, Otis Redding, Blood Sweat & Tears, Jimi Hendrix, The Byrds, Electric Flag, Quicksilver Messenger Service, Buffalo Springfield... Un pacte amb qui sigui per retrocedir en el temps! Els tres músics que un any després, l’agost del 68, enregistraren el disc que avui comentarem eren a Monterey i allà augmentaren el seu prestigi.

Va començar a parlar-se d’Al Kooper després de la seva intervenció (un especial i convincent toc d’orgue) al "Highway Revisited 61" de Dylan. En aquelles sessions conegué el guitarrista Mike Bloomfield, possiblement el millor guitarrista de blues blanc. Kooper va formar The Blues Project i després Blood, Sweat & Tears, banda que el 68 enregistrà el seductor "Child Is Father To The Man", evidentment ja comentat a aquestes columnes. El juny del 68 abandonà el grup i entrà a formar part de la plantilla de Columbia Records com a A&R, un terme anglosaxó equivalent al de caçatalents.

Mike Bloomfield havia estat el guitarrista de The Paul Butterfield Blues Band, la millor banda nordamericana de blues blanc que entre el 65 i el 66 realitzaren dues gemmes viníliques ("The Paul Butterfield Blues Band" i "East-West") que, com podeu imaginar, comentàrem degudament el seu dia. Acabades les sessions dylanianes esmentades més amunt, formà part imprescindible d’Electric Flag, autors de "A Long Time Comin’", una exquisitat que (imperdonable) encara no ha aparegut per la nostra secció. Va publicar-se pocs mesos abans que fos cridat per Kooper per enregistrar "Super Session".

La intervenció de Stephen Stills, com després explicarem, va ser accidental. D’ell, n’hem parlat diverses ocasions quan comentàrem el primer gran elapé de Buffalo Springfield i els dos primers discos de Crosby, Stills & Nash (& Young). Aquell estiu del 68 s’acabava d’editar el que seria darrer disc dels Buffalo i ja es projectava el famós trio CS&N.

L’enregistrament i l’elecció dels músics que tocaren a "Super Session" (CBS, 1968) és força curiosa. Kooper parlà amb Bloomfield de la possibilitat d’enregistrar una "jam session" (reunió més o menys espontània de músics pel pur plaer de provar forces i aguditzar els instints). Decidiren que cada un convidaria un músic amic; Kooper (que va tocar piano, orgue, guitarra de dotze cordes i posà les veus) trià el baixista Harvey Brooks i Bloomfield el bateria "Fast" Eddie Hoh, col.laborador de Mama’s & Papa’s. Després s’hi afegí el piano elèctric de Barry Goldberg, una debilitat nostra ja que per aquella època enregistrà una autèntica joia, "Two Jews Blues", el qual, per vergonya de la fariseica indústria discogràfica, encara no s’ha editat en disc compacte (el meu vinil ja és inaudible!). El mestre Kooper va produir i actuaren d’enginyers de so Fred Catero i Roy Halee (productor i ànima de Simon & Garfunkel). Els esplèndids metalls (que recorden les onades incandescents de Blood, Sweat & Tears) varen ser arranjats per Joey Scott i el mateix Kooper. A excepció d’aquests metalls, afegits després, tot l’àlbum va ser enregistrat en directe, tal com manen els cànons de les "jam" segon l’evangeli de Jimi Hendrix. I és que la màgia d’aquest daurat disc procedeix de l’espontaneïtat i de la manca de planificació comercial.

A la primera part del disc, la cara A del vinil, tres de les cinc pedagògiques cançons ("Albert’s Shuffle", "His Holy Modal Majesty" i "Really"), varen ser escrites per Kooper i Bloomfield en els mateixos estudis i s’enregistraren, seguidament, en nou (!) hores inspiradíssimes. Dormiren als estudis i l’endemà, quan Kooper es despertà, va trobar-se una nota de Mike Bloomfield: se n’havia anat a ca seva perquè una ungla encarnada no l’havia deixat dormir. En realitat, Bloomfield ja vivia un intens romanç amb l’heroïna; ja era un ionqui. L’estudi estava reservat i Kooper hagué de cercar ràpidament un guitarrista: Stephen Stills. L’exguitarrista de Buffalo Springfield va tocar a les quatre peces de la cara B; per a alguns, es tracta del millor treball realitzat pel qui després de la desaparició de CSN&Y ha tingut una carrera penosa. Entre les cançons hi ha la insuperable (Luna ho ha intentat, però...) "Season Of The Witch", original de Donovan: un corprenedor passeig d’onze minuts en què Stills captiva amb el solo de guitarra "wah wah". D’una càlida serenor és "Harvey’s Tune", minibanda sonora de pel.lícula inexistent, escrita pel baixista Brooks. També hi trobam versions magnífiques: "Stop" de M. Shuman i la incomparable "Man’s Temptation" que Curtis Mayfield, el gran Curtis Mayfield, havia escrit el 1966 per a The Impressions. Dos dylanòfils com Kooper i Bloomfield havien d’incloure alguna peça de l’exjueu de Minessota: "It Takes A Lot To Lough, It Takes A Train To Cry".

Eren uns altres temps i "Super Session", a pesar de la refinada música que desprenia, aconsegui el Top12 als EUA. Poc temps després, el febrer del 69, Kooper decidí recrear l’atmosfera del vinil, fent una sèrie de concerts al Filmore West de San Francisco. Bloomfield l’acompanyà dues nits; a la tercera hagué d’ingressar a un hospital. Kooper, ja avesat a les sobtades desaparicions de Bloomfield, començà a cridar guitarristes. Al concert, s’hi presentaren Elvin Bishop, Steve Miller i Carlos Santana. Producte d’aquelles nits màgiques és "The Live Adventures Of Mike Bloomfield & Al Kooper", un dels millors discos en directe de la dècada que, a més, presenta més anècdotes. Per problemes de contractes, Miller no va poder aparèixer al doble disc. Sí ho va fer Carlos Santana i aquella va ser la primera presència en un disc del guitarrista mexicà ja que encara no havia enregistrat cap disc amb la banda.