LED ZEPPELIN

"Led Zeppelin" (1969)

L'any 1968, de les darreres coejades de The Yardbirds, Jimmy Page fundà la banda més popular dels setanta, la que convertí en platí tot allò que realitzà i la que transforma el rock en grandiloqüència moltes vegades gratuïta. El material enregistrat durant el període 1969-75 forma una excel.lent col.lecció de discos, imprescindible per als amants de l'anomenat heavy metal, estil que en un principi es basava en l'amplificació del blues blanc cultivat per bones bandes britàniques, entre elles The Yardbirds. Els darrers discos del grup ("Presence", "In Through The Out Door" i "Coda") són, realment, una grossera auto-còpia decadent dels seus moments més brillants i, per tant, s'han d'evitar per tal de no enfosquir l'època daurada (aquest, "Led Zeppelin II", "Led Zeppelin III", "Led Zeppelin IV", "Houses Of The Holy" i "Phisical Graffiti").

Guns N'Roses, Black Crowes, Jane's Addiction, The Cult, Soundgarden, Red Hot Chilli Peppers, Faith No More, The Big F, Urban Dance Squad... La llista seria interminable. Tots són deutors, en major o menor mesura, del llegat zeppelià. I és que Led Zeppelin, a pesar de les seves limitacions creatives, no fou un grup de rock monolític, sinó més bé un conjunt difícil d'etiquetar ja que, a més de heavy metal, podríem parlar de rock progressiu, hard blues, folk, i fins i tot reggae. Per això, actualment, els seus gens són transportats per bandes d'estils summament diferents (rock dur, thrash metal o, sense exagerar, hardcore).

De la biografia apuntarem que Jimmy Page, precoç músic professional, havia estat el tercer guitarrista de The Yarbirds (després d'Eric Clapton i de Jeff Beck). A principis del 68 contactà amb el prototipus del que ha de ser un cantant solista de heavy, Robert Plant, de veu potentíssima i udolant, amb el qual compartia gusts similars (sobretot el blues). El quartet es completà amb un bateria molt enèrgic, John Bonham, i un baixista professional que sabia fer bons arranjaments, John Paul Jones. En un principi s'havien d'anomenar The Mad Dogs però Keith Moon, el foll bateria de The Who, fotent-se'n, els aconsellà "Lead Zeppelin" (Zeppelin de Plom), nom que, finalment, s'acurçà. Per cert, a Dinamarca hagueren d'actuar amb un altre nom (The Nobs) ja que a la comtessa Eva Von Zeppelin no li feia gràcia que quatre cabelluts amb pinta de macarrons passejassin el seu il.lustre llinatge.

"Led Zeppelin I" (Atlantic, 1969) es va fer en trenta hores (mescles incloses); és un compendi impolit del que oferirien durant tres anys (els quatre primers discos): una visió personal del blues, amplificada, per supost, amb unes pinzellades de sons folks. Hi ha dues molt peculiars versions de Willie Dixon ("You Shook Me" , amb una interpretació genial de Page, i "I Can't Quit You Baby"). Un impactant "Good Times, Bad Times" i un brutal "Communication Breakdown". "Baby I'm Gonna Leave You" és una bella peça que demostra la direcció que podia haver pres la banda si hagués accentuat l'element acústic. L'àlbum fou produït per Page que ja posseïa una bona experiència dins els estudis de gravació. Es un disc molt bo, sense cap dubte, però barroer si el comparam al magnífic "Truth", el disc que Jeff Beck (amb Rod Stewart) havia enregistrat mig any abans.