"Led Zeppelin II" (Atlantic, 1969) no va ser un disc molt més treballat que l'anterior; el completaren a corre-cuita ja que havia d'estar enllestit per a una convenció internacional de venedors de discos de la discogràfica Atlantic. S'obre amb una bomba: "Whola Lotta Love" que ha esdevingut amb el temps la peça més clàssica del heavy metal i emblema dels excessos als quals va arribar aquesta música durant els setanta; el professor D.A. Manrique la definí així: "Un cantant que gisca fins aconseguir freqüències que sols poden ésser escoltades pels cans de les SS, amb una lletra obscenament masclista..." Objectivament, però, el segons disc de Led Zeppelin és una excel.lent mostra de blues blanc progressiu i, a excepció de la pesada "Moby Dick", està compost per 9 cançons sòlides que, quasi trenta anys després, són una robusta lliçó d'electricitat musical. Es un àlbum compacte i, tal vegada, la millor pàgina de heavy metal de la història.

Per què triomfaren aclapadorament? Vengueren l'anima al diable? Hi intervingué la màgia negra, a la qual tan aficionat és, encara, Jimmy Page? Eren els millors? Per què tingueren més èxit que el grup de Jeff Beck, més creatiu i més original? Per què altres grups de heavy metal, com els esplèndids Blue Cheer, no varen vendre ni una centèsima part de discos que Led Zeppelin? La resposta és l'espavilat i canalla Peter Grant, mànager que dugué a terme un treball de màrqueting extraordinari i insòlit en aquella època. Va ser Grant qui intuí que el mercat europeu, sense menysprear-lo radicalment, no interessava; la meta era l'adinerada Amèrica on hi havia una gran quantitat de públic que volia hard blues. Així, hi ha una dada clara: no varen publicar ni un sols senzill a Anglaterra; qui en volia els havia d'importar dels EUA (o de les "colònies culturals": Espanya, Itàlia...). Peter Grant va ser qui decidí que el material acústic havia de romandre en segon pla afavorint el so pesat i contundent. Va ser qui els aconseguí un dels contractes més elevats de l'època. Qui els va coordinar les gegantesques actuacions nord-americanes amb una calculada aparició dels discos i de la promoció radiofònica; saturava les emissores de FM en els llocs on havien d'actuar i la premsa no deixava d'escriure sobre Led Zeppelin fins que la gira acabava.Ara bé, s'ha de reconèixer que en directe eren únics, apoteòsics i devastadors; els seus concerts duraven tres o quatre hores, deixant asssaciats, satisfets i al.lucinats al públic que pagava l'entrada (el 90% de la qual era per al conjunt).

Masclistes impenitents, metafísics barats, bandarres indòmits i un tant ridículs, Led Zeppelin , després de quasi vint anys de la seva desaparició segueixen incorporant nous acòlits entre les generacions post-grunge. Malgrat tot, tornaran a aquestes pàgines perquè, fins l'arribada del punk, enregistraren més clàssics del rock.