LED ZEPPELIN

"Led Zeppelin III"

A finals del 1969, amb l'edició de "Led Zeppelin II", la banda de Jimmy Page i Robert Plant va rompre motlles. The Financial Times publicava que, només als EUA, Led Zeppelin havia venut discos per valor de cinc milions de dòlars. El seu segon disc es mantindria quasi dos anys a les llistes americanes i cent-trenta-vuit setmanes a Gran Bretanya. Fins avui s'han despatxat més de sis milions de còpies per tot el món. No estava gens malament per ser un disc composat a habitacions d'hotel i enregistrat amb presses a Los Angeles, Nova York i Vancouver, durant poques hores de descans i enmig de grans gires per Nordamerica. Unes gires que, a més, els proporcionaven quantiosos beneficis gracies als astuts contractes aconseguits pel mànager Peter Grant (el 90% dels guanys eren per a la banda).

El maig del 1970, aprofitant unes setmanes sense actuacions, el grup decidí ampliar horitzons i incloure més elements acústics. Es tractava d'un terreny que sempre havia atret al guitarrista Jimmy Page ja que, quan creà Led Zep, la seva intenció era combinar folk amb el material hardblues heretat de The Yardbirds. Page admirava sincerament el treball de The Incredible String Band, Pentangle i les bandes de folkrock britàniques. De fet, el 1971 convidaria Sandy Denny, dels magnífics Fairport Convention, a enregistrar el famós disc sense títol, conegut com "El Llenyataire".

Si l'orientació definitiva de Led Zeppelin s'encaminà per zones metàl.liques va ser per la influència de Peter Grant qui, bon coneixedor del gran mercat americà, el va convèncer que el futur econòmic era produir discos de bluesrock vitamínic per ser interpretats a grans escenaris atapits d'altaveus fora mida.

Per una vegada no escoltaren Grant i marxaren, amb una unitat mòbil, a la idíl.lica granja gal.lesa de Bron-Y-Aur amb la intenció d'enregistrar material diferent, sorprenent. El resultat es publicà l'octubre del 1970 amb l'original nom de "Led Zeppelin III" (Atlantic).

A pesar que la guitarra acústica és l'instrument estelar de l'elapé, "Led Zeppelin III" inclou peces aixafadores com "Immigrant Day" en què Plant udolava a l'estil utilitzat a "Whole Lotta Love"; o com "Celebration Day", blues de ciment armat que incorpora un enlluernador solo de Page. També trobam el blues més clàssic, ja tractat als dos discos anteriors: un llarguíssim "Since I've Been Loving You", ornat amb teclats misteriosos. "Friends", però, ja presenta incursions diferents: reminiscències orientals i, per a desesperació dels cabelluts fans, fins i tot violins! La magnífica "Tangerine" podria ser la més efectiva mostra del nou tarannà zeppelià. A més, hi trobam "Bron-Y-Aur Stomp", d'admirable arquitectura. I la lírica "That's The Way", lluny dels exercicis mastodòntics dels anteriors discos. "Led Zeppelin III" finalitza amb un excèntric homenatge, "Hats Off To (Roy) Harper", de qui algun diumenge comentarem l'esplèndid "Bullinamingvase".

El masclisme, habitual a les seves lletres, minvava davant la incorporació de textos sobre fantasia heroica, llegendes céltques i parafernàlies mitològiques. Es va dir que la primera edició del disc incloïa misteriosos missatges ocults; per exemple, frases del mag i satanista Aleister Crowley, venerat per Jimmy Page i alguns torrats més de l'escena rock.

Sense moure's de casa copsaven els sons californians i els aires blues de Marin County. Exquisidament produït, "Led Zeppelin III" era una perfecta cruïlla dels antics fonaments bluesrock amb fresques essències folk i country, amb superioritat dels darrers elements. Un dels seus millors discos, no inferior a cap dels enregistrats durant el període d'esplendor (1968-75).

A pesar d'aconseguir doble número 1 als EUA i Europa, les vendes no varen ser d'allò més bones. De fet és el disc menys venut de la seva bilionària discografia. La banda, però, no s'espantà i a partir de l'edició d'aquest excel.lent disc va incloure, en les seves llargues actuacions, una part acústica on interpretaven "Led Zeppelin III".

L'èxit del Zeppelin augmentà; a les eleccions anuals del setmanari Melody Maker varen ser elegits millor grup de rock, desplaçant per primera vegada The Beatles.

La portada original del vinil era una fantasia acartronada de Jimmy Page amb il.lustracions de George Hardie; una roda interior permetia veure i moure les cares dels músics i diversos dibuixets multicolors. Un bon motiu per menysprear els miserables cedés.