LED ZEPPELIN

"Led Zeppelin IV"

Led Zeppelin va ser la banda més popular dels anys 70. Convertí en platí tot allò que realitzà i, per bé o per mal, transformà el rock. Si bé per a alguns són la més clara mostra del rock presumptuós, nosaltres consideram que el material que va enregistrar durant el període 1969-75 és una excel.lent col.lecció de discs imprescindibles no només per als amants del heavy metal (gènere que esculpiren definitivament) sinó per a una generació de músics que varen assimilar el seu llegat durant els 90: Urban Dance Squad, Black Crowes, Guns’N’Roses, Red Hot Chilli Peppers, Faith No More i molts més són deutors, en major o menor mesura, del llegat zeppelià. Podríem dir que els seus gens són transportats per bandes d’estils summament diferents que anirien des del trash metal al hardcore. I és que a pesar de les seves (aparents) limitacions creatives Led Zeppelin mai no va ser un grup de rock monolític ja que a més de rock metàl.lic la banda de Jimmy Page s’endinsà tranquil.lament en terrenys diversos com el rock progressiu, el hard blues i, fins i tot, el reggae i la música folk; un gènere, aquest darrer, en què excel.liren amb un lirisme sorprenent i estrany en una banda que sustentà el seu prestigi mitjançant aclaparadores descàrregues elèctriques .

Si bé la nostra devoció per Led Zeppelin no es troba al nivell de la que té Page per la màgia negra, aquesta és la tercera ocasió en què apareixen a "Clàssics del rock" on ja hem comentat els tres discos precedents al que avui analitzarem; un elapé que, realment, no té títol i que sempre s’ha conegut amb els noms d’"El llenyataire", "Zoso" o, simplement, "IV".

"Led Zeppelin I" havia estat un compendi pur del que posteriorment publicarien: la visió personal del blues amplificat que Jeff Beck havia inaugurat pocs mesos abans. "Led Zeppelin II", compost a habitacions d’hotel i enregistrat a corre-cuita a diverses ciutats enmig de grans gires, era molt similar a l’anterior; incloïa "Whole Lotta Love", una autèntica bomba que esdevingué paradigma de la música que no agradava als pares respectables. El segon vinil de Led Zep es mantindria dos anys a les llistes nordamericanes i fins avui ha venut quasi set milions de còpies. El 1970 editaren "Led Zeppelin III" que a més d’incloure composicions aixafadores com "Immigrant Day" i blues força clàssics com "Since I’ve Been Blues", s’infiltrava plenament en camps acústics (folk, country) i no renunciava a moments lírics elaborats amb delicats violins orientals. Almanco ja no els comparaven a Black Sabbath, banda diabòlica que, per cert, encara no ha aparegut per aquí.

El novembre de 1971 es publicava el quart àlbum produït per Jimmy Page i enregistrat als estudis Island de Londres i als Sunset Sound de Los Angeles. Com dèiem abans, a la portada, no hi figurava ni títol ni el nom del grup, fet enormement criticat per Atlantic Records que hi veia un suïcidi comercial. Al full interior de l’àlbum hi apareixien quatre símbols druídics que se sumaven a la parafernàlia cèltica tant del gust de Page. Com ja havia succeït amb els anteriors elapés no va extreure-se’n cap "senzill" per al mercat anglosaxó amb la intenció d’augmentar les vendes dels 33r.p.m.

Per aclarir qualsevol dubte que pogués tenir l’amant de sensacions fortes, el nou àlbum s’obria amb dos projectils. "Black Dog", blues hiperpotent amb uns riffs mastodòntics, i "Rock And Roll", trepidant i retrunyidora. Tocs de guitarra llargs i precisos alimentats per una secció rítmica estakhanovista i la presència inquietant de Plant, homellop adrenalínic. Només per aquestes dues peces el quart disc de Led Zep és un clàssic majúscul. Dues cançons més tancaven la que possiblement és la millor cara A de la dècada. Sustentada per una acústica i amb la participació lírica de Sandy Denny, solista dels venerats Fairport Convention, "The Battle Of Evermore", èpica, reforçava la connexió amb el folk britànic, consolidada amb l’anterior elapé. La darrera i extensa composició, un mite: "Stairway To Heaven" demostrava que les millors balades s’havien de cercar, paradoxalment, entre els discos de rock pesat. Una peça per a la nostàlgia i, segurament, el millor fragment de la carrera dels Zeppelin. Tanmateix hem de dir que són més que sospitoses les similituds que existeixen entre alguns acords de "Stairway To Heaven" i "Taurus", cançó de Randy California que es troba al primer elapé de "Spirit", publicat el 1968.

L’altra cara ofereix mostres també excel.lents. A "Misty Mountain Hop" una exposició del domini de registres aguts a càrrec de Plant. "Four Sticks" segueix demostrant la vàlua de Page a l’acústica. "Going To California", més folk, i "When The Levee Breaks", és un magistral i efectiu blues.

"Led Zeppelin IV" o com el volgueu anomenar és una passa més en la particular tesi del quartet britànic: l’art de manufacturar bells detalls al costat d’un monumentalisme sonor juràsic. Més forts que ningú però amb els suficients matisos emocionals. Heavy folk