Des de 1968 fins a la seva mort dotze anys després, John Lennon enregistrà, sol o acompanyat per Yoko Ono, onze elapés entre els quals trobam algunes mediocritats i diverses follies difícils d’escoltar. Només dos grans discos. Del primer, "John Lennon/Plastic Ono Band" (1970), en vàrem parlar fa uns anys en aquestes columnes; produït sòbriament per Phil Spector, sense els seus típics i enfarfegats ornaments orquestrals, el disc que incloïa gemmes com "Mother" o "God" és un magistral exercici d’autoanàlisi psicològica construït sobre la nuedat instrumental. Avui parlarem de l’altre gran elapé, "Imagine" (Apple) que, amb l’anterior, formen l’important llegat posbeatle de Lennon.

El gener de 1971 va publicar "Power To The People", un "single" amb uns textos que connectaven amb la llarga llista d’activitats que Lennon duia a terme d’ençà que havia conegut Yoko: manifestacions contra la guerra de Vietnam, contra la pena de mort, a benefici d’activistes negres, a favor de la premsa marginal... Entre protesta i protesta el matrimoni arribava a Mallorca per dur-se’n Kyoko, la filla que havia tingut Yoko abans de conèixer Lennon. De les comissaries mallorquines partí cap al Fillmore de Nova York on enregistraria un concert amb Frank Zappa que després seria publicat a l’irregular "Some Time In New York City" (1972).

Mentre preparava el disc que seguidament us comentarem continuà donant suport a diversos moviments (a favor de la independència d’Irlanda del Nord, recolzament als treballadors de les drassanes escoceses i als moviments feministes...), fins que el setembre, al mateix temps que "Imagine" es publicava a tot el món, la parella aterrà als EUA amb la intenció d’instal.lars’hi definitivament (mai més no tornaria a Anglaterra). L’atrafegat 1971 finalitzà tal com l’havien començat: actuacions a favor de l’empresonat líder negre John Sinclair i en ajuda de les viudes dels presos assassinats durant el motí de la presó d’Attica. L’administració nordamericana el considerà "un perill potencial per a la seguretat dels EUA", segons paraules del paranoic director de l’FBI, Edgar Hoover, qui inicià una investigació i l’acossà subtilment durant un parell d’anys.

"Imagine" va ser enregistrat als estudis anglesos Ascot Sound i es mesclà a Nova York. Satisfet pel treball del disc anterior, seguí comptant amb Phil Spector qui, continuant amb la tònica moderada, realitzà una producció suau i ajustada. Els músics, amics incondicionals: George Harrison, Klaus Voorman, Nicky Hopkins, Alan White (de Yes), Jim Keltner, Joe Molland i Thomas Evans (aquests dos del grup Badfinger), entre d’altres.

El contingut de "Imagine", lluny de l’anguniós disc anterior, és força esperançat, més sensible i optimista. "Oh My Love" i "Oh Yoko!" són transparents declaracions d’amor a la seva dona. "Crippled (In Sied)", més que festiva, és cabaretera. I l’evident "I Don’t Wanna Be A Soldier I Don’t Wanna Die", un blues enèrgic i distorsionat. "How" és una esplèndida balada il.luminada per una lleu cortina de violins. A "It’s So Hard" tocava el saxofonista King Curtis i la guitarra de George Harrison era magnífica a la rabiosa "Gimme Some Truth".

La vitriòlica "How Do You Sleep?" era un autèntic libel contra Paul McCartney (qui anteriorment havia atacat Lennon a l’elapé "Ram"): "El so que crees és muzak per a les meves orelles/Hauries d’haver après alguna cosa en tots aquells anys", diu, sense pietat, Lennon. Gelosia? Bé, com a mínim, s’autoanomenava d’aquesta manera a "Jealous Guy", una de les millors composicions de l’àlbum: tendra i confessional semblava producte de la teràpia a què s’havia sotmès amb el doctor Janov amb la intenció de desintoxicar-se. I al costat de "Jealous Guy" una superba peça que el temps no ha dinamitat: "Imagine", amb lletra naïf de Yoko extreta del poemari "Grapefruit", era i és una injecció d’utopia molt conseqüent en uns individus que durant uns anys foren el màxim paradigma de l’activista radical. Anarquista i romàntica, interpretada amb un límpid piano és molt més que una canço-emblema.

L’equilibrat "Imagine" és el darrer gran disc de John Lennon, superior al desigual "Mind Games" i més fresc que el quasi pòstum "Double Fantasy". El més "beatle" dels seus àlbums en solitari.