Des del 1968 fins a la seva mort, succeïda en desembre del 1980, el que va ser el Beatle més creador i controvertit, va enregistrar, sol o acompanyat per Yoko Ono, una dotzena d'elapés entre els quals hi ha de tot; follies inaudites que ni els més recalcitrants beatlemaniàtics poden escoltar; alguns discos mediocres; i dues obres mestres per les quals s'ha de recordar el seu llegat post-beatle: "John Lennon/Plastic Ono Band" (Apple, 1970) i "Imagine" (Apple, 1971). Avui parlarem de la primera, una de les grans obres del rock de la dècada dels setanta. Un treball violent i tendre que subjuga per la seva sobrietat i la seva emoció. "John Lennon/Plastic Ono Band" està lligat a un moment concret de la seva vida: el tractament a què el sotmeté un psiquiatre durant el 1970. Abans, però, recordarem alguns fets previs.

La situació personal de Lennon a finals dels 60 era d'alerta roja; estava completament immers en les drogues degut als processos de pressió i de despersonalització que havia viscut des que en el 62 començàs la beatlemania. Per sortir-se'n havia provat, aconsellat per George Harrison, la filosofia oriental fins que s'adonà que el Maharishi Mahesh Yogi era un vulgar tafurer. L'amistat amb Yoko Ono li proporcionà noves expectatives; començà a sentir-se segur d'ell mateix. A partir de la seva unió, el 1968, ambdós protagonitzaren tot un seguit de pintoresques aparicions públiques (com el famós "bed in" d'Amsterdam: set dies dins el llit protestant contra la violència i a favor de la pau mundial) i enregistraren discos anticomercials i avantguardistes ("Two Virgins", "Life With The Lions", "Wedding Album"). John i Yoko es casaren a Gibraltar en febrer del 69. Les paraules de Lennon eren clares: "Sóc més jo mateix ara que abans, perquè ara tenc la protecció de Yoko. Es com tenir una mare. Em puc relaxar; abans no podia, sempre estava a la defensiva; per això sempre sortia el Lennon cínic". Tanmateix tornà la droga; la parella s'aficionà a l'heroïna; la terrorífica cançó "Cold Turkey" fou fruit de l'experiència. "Yoko i jo vàrem prendre heroïna degut al mal que els Beatles ens feien", digué Lennon aludint al menyspreu cap a Yoko per part de Paul, George i Ringo.

A principis del 1970 Lennon llegí un llibre del psiquiatre nord-americà Arthur Janov, "The Primal Scream". Janov hi havia desenvolupat la "teoria del crit primari" que consistia en expulsar l'estrés i els blocatges psíquics acumulats des de la infància a través d'una tècnica respiratòria que perseguia reproduir el primer crit de la vida. En primer lloc, físicament; després, psíquicament. Lennon s'hi interessà i escrigué al doctor qui, ràpidament i ensumant diners, es traslladà a la mansió de Lennon a Berkshire, Anglaterra. Segons conten el tractament va ser d'allò més dur: John i Yoko (qui també s'hi apuntà) no podien utilitzar ni drogues ni cap tipus de medicament, no podien parlar per telèfon ni mirar la televisió. Les sessions eren intenses i esgotadores. Es tractava de fer retornar a Lennon als seus orígens, rememorant tota la seva, no precisament feliç, infància. El tractament havia de continuar, intensivament, a Califòrnia. La primavera s'hi traslladaren però sols seguiren la cura durant un parell de setmanes ja que es fartaren del psiquiatre. Una altra versió que circulà apuntava que la decisió d'anar-se'n va partir de Yoko ja que el doctor havia dit a Lennon que la influència de la japonesa li era negativa. El mètode Janov va acabar. Lennon sempre en parlà malament. Ara bé, quan sortí de l'experiència, va composar un material autènticament extraordinari.

El mes de desembre de 1970 es publicà "John Lennon/Plastic Ono Band". Segons I. Julià (en el seu magnífic llibre "John Lennon", publicat per l'editorial valenciana "La Màscara"), el disc "constitueix un dels més inspirats i escarrufadors exercicis d'autoanàlisi que ha donat el rock". Efectivament, és un disc magistral que té com a principal pedra angular la nuedat musical ja que per enregistrar-lo s'acompanyà de la mínima expressió que pot tenir un grup de rock. Ringo Starr a la bateria; Klaus Voorman (a qui coneixia des dels dies d'Hamburg) al baix. Ell a la guitarra i al piano. Aquest esquema bàsic es completava amb les esporàdiques intervencions de Yoko, Billy Preston (piano) i Phil Spector, el productor, de qui després parlarem.

La cançó estrella de l'àlbum (i únic senzill editat) era l'esveradora "Mother", amb la qual intentava apartar tots els fantasmes que l'havien acompanyat des de la infància (sa mare l'abandonà i pràcticament no conegué son pare). Els versos són senzills però contundents; poques vegades el rock ha donat textos tan sincers: "Mare, tu em tingueres/Però jo mai no t'he tingut/Tu no em volies/Així que sols puc dir-te adéu/Mare no te'n vagis/Pare torna a casa"). Les sessions de Janov hi són palpables. Les altres deu peces són or pur. A "Working Class Hero" envesteix contra el poder establert i la societat que el sustenta. "God" és un altre exercici d'alliberament i d'autodesinculpament ("No crec en Jesús/No crec en Buda/No crec en els Beatles/Sols crec en jo/ Yoko i jo").

El productor d'aquest fenomenal disc va ser Phil Spector, productor del darrer elapé dels Beatles, "Let It Be" (que en realitat és el penúltim ja que va ser enregistrat abans que "Abbey Road"). Anys després, el 1975, també produí el disc en solitari de Lennon, "Rock & Roll". Tanmateix, el millor treball spectorià és el que va realitzar en el disc que avui comentam. En realitat no sembla una producció de Spector ja que és un disc cru, sobri, sec i sense ornaments als quals tan aficionat era Spector. Pareix que no hi ha producció (però, evidentment, n'hi ha) i aquí en resideix el mèrit.

El següent any Lennon realitzà una altre meravella: "Imagine", disc més vitalista i alegre. Us el comentarem en una altra ocasió.