La primavera del 1972 es publicà el segon disc, "Sailin' Shoes" (Warner), en el qual la banda continuava amb la bona mescla de rock and roll i elements blues, country i miquetes de soul. Es tracta d'un elapé professionalment més elaborat gràcies al productor Ted Templeman qui, aquell mateix any, aconseguiria que The Doobie Brothers triomfassin amb "Tolouse Street". Els Doobie ("porro" en argot) i els Feat varen ser les bandes californianes més amarades de ritmes negres. Algun dia parlarem dels bons temps de The Doobie Bros. "Sailin' Shoes" és un disc perfecte amb composicions brillants. "Easy To Slip", explosió de guitarres demencials i veus etíliques, digna de figurar en el "Let It Bleed" dels Stones. A "Apolitical Blues" brilla la versàtil guitarra "slide" de Lowell. "Cold, Cold, Cold", un potent blues. "Tripe Face Boogie" i la fulminant "Teenage Nervous Breakdown", són els moments més salvatges. Lowell firma en solitari vuit peces, quasi tot l'àlbum, mentre que Bill Payne, dues. Hi trobam una nova versió de "Willing", pura melodia, en aquesta ocasió, interpretada per tota la banda: "A la nit he estat a la carretera/He vist la meva bella Alice a cada semàfor/Alice Dallas Alice/M'ha desviat la pluja/M'ha arrossegat la neu/He anat gat i brut, saps?/I encara estic disposat/He estat a Tucson i a Tucumcari/He anat de Tehachapi a Tonopah/Menant tota classe de carros/He pres carreteres comarcals/Perquè no m'agafassin/Si em dones herba, amfetes i vi/I em dones un senyal/Estaré disposat/M'ha pegat el vent/El calabruix m'ha atracat/M'han maçolat el cap/Però seguesc dret i disposat/He passat porros/I gent des de Mèxic/Em socarra el sol/Cada vegada que vaig a Mèxic/I encara seguesc". La crítica tornà a parlar-ne molt bé però el públic no se'n va tèmer. Roy Estrada partí amb Captain Beefheart & His Magic Band per enregistrar el magnífic "Clear Spot".

Esplèndida portada de Neon Park, pseudònim del californià Martin Mullen, que el 1970 havia realitzat un fabulós treball per a Zappa ("Weasels Ripped My Flesh", en el qual, per cert, tocava Lowell). Per a "Sailin' Shoes" dissenyà una portada estranyament sensual: un pastísfemella, sense un tros entre les cames, aguaitada per un fàl.lic caragol. Al costat, una figura molt semblant a Mick Jagger pintada a l'estil de Thomas Gainsborough; a la contraportada hi apareix, mig amagat, el pintor Brueghel. A partir d'aquest elapé Neon Park dibuixaria les portades de tots els discos de Little Feat: una de les col.leccions pictòriques més importants de l'estètica rock.

Si a més li sumam la part gràfica, "Sailin' Shoes" és, indubtablement, una obra mestra del rock californià tardaner.

Un altre diumenge parlarem dels dos següents discos, també excel.lents però diferents: més negroides, semblen parits a Mississipi en comptes de Los Angeles: "Dixie Chicken" i "Feats Don't Fail Me Now", amb el qual aconseguiren, a la fi, entrar a les llistes de vendes de les quals no sortiren fins que Lowell George, als 34 anys, va ser trobat mort a un hotel de Virginia a causa d'un atac de cor produït per consum de substàncies poc aconsellables.

Pere Ferrando