"Da Capo" (Elektra, 1967) va ser enregistrat a Hollywood sota la producció de Paul Rothchild amb l'ajuda dels enginyers Bruce Botnick i Dave Hassinger. La cara A del vinil presenta sis singulars i apassionants peces curtes, cohesionades com a joiells per a soberga polsera. La B és ocupada per una extensa cançó de quasi vint minuts, "Revelation". No era freqüent, en aquella època, incloure peces tan llargues; tanmateix, en directe, Love interpretaven inacabables i frenètiques "jams" de mitja hora. "Revelation" presenta tones de rhythm and blues barroc, farcit d'aventurat jazz ("cool" o "free") i finalitza amb tocs de clavicordi clàssic. Amb la perllongada i sorprenent composició Arthur Lee pretenia que cada component tingués l'oportunitat d'expressar-se profundament amb el seu instrument.

La cara A és força diferent: el paradís a través de sons folk, jazz, soul suau i música cinematogràfica (característica última que explosionarà a "Forever Changes"). "Stephanie Knows Who" és una urgent cançó a ritme de clavicordi i jazzístic saxofó, amb intrincats versos sobre la identitat. "Orange Skies", delicada balada de Brian McLean, en què la flauta travessera patina sobre les ingènues línies poètiques ("Cels de taronja/Carnavals i cotó ensucrat i tu.../Rossinyol/El més preciós del món..."). Amb aires llatins i amb l'explosió d'un tap de xampany, s'obre "¡Que Vida!", peça exultant on Lee vocalitza damunt circulars coixins musicals. La quarta cançó és la mítica "Seven & Seven Is", frenètica i vertiginosa peça de "garatge"; Lee la va escriure per a la seva al.lota que, igual que ell, havia nascut un 7 de març; la varen enregistrar vint vegades fins que aconseguiren el resultat que Arthur pretenia (el bateria Michael Stuart quedà extenuat i Lee hagué de tocar els timbals). "Seven & Seven Is" és un clar exemple de l'envitricollament dels textos de Love ("Si no començ a plorar/Es perquè no tinc ulls"). Amb el temps ha estat versioneada per multitud de bandes com Ramones i Fuzztones. Edípica (com la coetània "The End" de The Doors) és "The Castle", cançó folk dominada per la delicada guitarra acústica; "The Castle" presenta autèntica música cinematogràfica per a una pel.lícula sense imatges ("Passa'm el meu gaiato/Me'n vaig amb vaixell o avió.../Tornaré amb ma mare..."). La plaent audició de "Da Capo" finalitza amb "She Comes In Colors" on l'emocionant veu d'Arthur Lee domina textos que reflecteixen substàncies estupefaents ("Quan jo era invisible/No necessitava la llum") i la presència de l'estimada amb la menstruació (igual que "Satisfaction" dels Stones).

Treball superior de música celestial i lletres enigmàticament surrealistes. "Da Capo" és banda sonora essencial de la segona meitat dels 60.