L'enregistrament definitiu. El punt insuperable. L'obra més bella de la història del rock. "Forever Changes", el tercer àlbum de Love, és, entre els millors discos, el més inqüestionable.

"Forever Changes", quinta essència de tot el que va succeir durant l'època daurada de la música rock (1965-1970), va ser fruit de la ràpida evolució duita a terme pel combo d'Arthur Lee. Primer va ser "Love", disc en el qual es destriaven propostes interessants, fins i tot atrevides. El segon àlbum de la banda, "Da Capo", va ser una obra mestra que ensenyava el talent compositiu de Lee i, en menor mesura, de Maclean. Ambdós vinils, magnètics i imprescindibles, ja s'han analitzat a "Clàssics del Rock".

Publicat el novembre del 1967, vuit mesos després de "Da Capo", "Forever Changes", eclèctic, complex i inquietant, commocionà la crítica musical. Tothom lloà el pop melòdic endiumenjat de psicodèlia i cobert amb una pastoral orquestra. El públic no opinà el mateix ja que als EUA no va aconseguir més que un trist 154 lloc a les listes. Però començava la llegenda del disc que, a través d'una sorprenent mostra de lucidesa creativa, conjugava moments de guitarra àcida amb arranjaments de vent i corda que resquillaven la música lleugera. Una obra genial de la psicodèlia que incloïa textos esculpits amb símbols enigmàtics i surrealistes, amb constants al.lusions a l'alienació i a la solitud, fruit d'una ment pertorbada (la de Lee) que es creia a punt d'esclatar: ""Forever Changes" havia de ser el meu últim missatge al planeta... Pensava que moriria aviat...". Tanmateix, com era d'esperar en una obra elaborada durant l'"estiu de les flors", no hi mancaven algunes busques d'ingenu optimisme. Textos i música, escalfreds i alegria, un equilibri artístic del qual resultà la millor banda sonora dels 60 per a una pel.lícula que mai no es filmà.

Per a la confecció de "Forever Changes" la banda va sofrir alguns canvis; desapareixeren Alban Pfisterer i Tjay Cantrelli i Love quedà format per Arthur Lee, John Echols, Bryan Maclean, Ken Forssi i Michael Stuart. Però el canvi més significatiu va ser la pròpia elaboració de l'àlbum. Arthur Lee pretenia comptar amb els serveis de Jack Nitzsche per a la producció; en no poder ser, ell mateix agafà les brides i, amb l'ajuda del mític enginyer Bruce Botnick (The Doors), elaborà la que durant algunes dècades ha estat la més arriscada producció, ja que les mescles finals estan situades just en el límit que separa el disc perfecte del producte embafós i sobrecarregat d'orquestració (un afegitó que quasi mai no ha funcionat en el món del rock). Les trompetes toreres d'"Alone Again Or" o els violins sinistres de "You Set The Scene", de no estar situats en el moment precís, haurien pogut oferir un resultat massa melat.

Hem arribat, precisament, a un dels aspectes més comentats de "Forever Changes": els arranjaments d'orquestra. "Hi ha gent que creu que el so de "Forever Changes" era obra de Brian Maclean. No és cert. Pràcticament tot el disc va ser composat i produït per mi, amb la col.laboració de David Angel", digué, anys més tard, un Arthur Lee indignat. "D'acord... Jo no vaig escriure les partitures orquestrals, però era jo qui les xiulava, qui les tocava amb la guitarra i qui donava les instruccions a David Angel". L'orquestració és el tema favorit de tots els fanàtics de l'obra magna dels 60; algú ha comentat que Lee, una vegada finalitzat l'enregistrament, va estar a punt d'eliminar tots els arranjaments de corda!

I una cosa és certa: si "Forever Changes" és arravatadorament únic en la seva espècie, és gràcies al delicat encoixinat orquestral sense el qual no hauria aconseguit la insuperable aura màgica que l'ha transformat en molt més que un gran disc de rock: "Forever Changes" és l'enregistrament més sofisticat i sensible de l'època; la munió d'estils que hi desfilen demostra que tota la música és Una.

La pròxima setmana comentarem, una per una, les onze composicions i intentarem bussejar pel cervell psicòtic de Lee qui, per cert, està empresonat des de l'estiu del 1996 a Califòrnia, complint una condemna de dotze anys per possessió d'armes. Per a més informació podeu visitar la següent pàgina a internet: http://vibes.vossnet.co.uk/s/spharris/artlee.htm.

Finalitzam fent referència a la pintura psicodèlica que realitzà Bob Pepper; l'encastament dels caps dels cinc components, diluïts en un multicolor viatge lisèrgic. No està a l'altura del contingut, però és que l'empresa era difícil... El disseny, en canvi, obra de William S. Harvey, és magnífic, jugant amb el significat del títol a l'angle inferior esquerre.

Les onze joies que l'integren varen ser enregistrades als Sunset Sound Recorders, mítics estudis de Hollywood on s'han elaborat alguns dels més celebrats elapés de la música popular del segle XX: "Pet Sounds" de The Beach Boys, "Stand!" de Sly & The Family Stone o "Sign Of The Times" de Prince.

Arthur Lee va composar la majoria de cançons, llevat de dues, signades pel poc prolífic Brian Mclean qui, després de l'enregistrament i immers en el món de les drogues (com la majoria dels components de Love), deixà la banda per a estudiar música clàssica a la Universitat de Berkeley i, més tard, per a predicar l'Evangeli.

1. "Alone Again Or". Una de les dues superbes composicions de Mclean. Amb un afortunat i sorprenent arranjament d'incontenibles trompetes mexicanes. Les seves lletres representarien el paradigma del clixé hippi: "Voldria estar enamorat de gairebé tothom". Arquetips per a una de les gran cançons produïdes durant el rock àcid californià. McLean l'havia composada molt abans: ja la interpretaven en directe el 1965.

2. "A House Is Not A Motel". Encara que la peça està dissenyada sobre l'acústica, hi retrunyen guitarres elèctriques punyents, autèntiques reminiscències de Hendrix, amic personal d'Arthur Lee. Un dels moments més tenebrosament embogidors de l'àlbum. "Les notícies d'avui/Seran les pel.lícules de demà", és el nostre vers favorit.

3. "Andmoreagain". Un dels aspectes més interessants de "Forever Changes" és la dicció amb què canta Lee, plena de sensualitat i intimisme; singular vocalització que proporciona, especialment a aquesta peça, una estranya tristesa. Textualment, "Andmoreagain" és la cara obscura del "paradís de les flors" esmentat damunt, ja que traspua solitud absoluta: "Estic cobert amb la meva armadura/Estic perdut en confusions/Perquè les meves coses són materials..."

4. "The Daily Planet". Títol de la imatgeria del còmic ("Superman") per a una precisa obra d'enginyeria construïda mitjançant la superposició de veus contradictòries. Neil Young hi va intervenir en els arranjaments.

5. "Old Man". L'altra peça de Mclean; emotiva i delicada, hi preveim el canvi religiós que el conduí a la prèdica: "Però record que aquell vell home/Dient-me que havia vist la llum/Em donà un petit llibre de pell marró.../Estimat vell home/Savi bell home/Bell vell home ara". Els moments acústics més impressionants de Love, són, en gran part, obra de Mclean (recordem "Orange Skies" de "Da Capo", l'anterior elapé).

6. "The Red Telephone". La desesperança del moviment hippi: "Assegut al coster del pujol/Veient morir la gent/Estic millor a l'altre vessant". Una reflexió sobre el món de les addiccions. "He estat aquí una vegada/He estat aquí dues vegades/No sé si és la tercera o la quarta/O és el cinquè pic que em punx?". A "Signed D.C.", peça del primer àlbum, Lee ja havia tracta de manera crua la degeneració del ionqui. Aquí, a més de paranoia existencialista, hi trobam preocupacions polítiques: "Avui els tanquen/I tiren la clau/A qui li tocarà demà?/A tu o a mi?". Un dels textos més interessants de "Forever Changes". Al final de la cançó, s'hi sent, repetida constantment, una frase cèlebre entre els seguidors de Love: "Som gent normal i volem la nostra llibertat". "We're All Normal And We Want Our Freedom" va ser el títol del triple elapé de 10 polzades editat com a homenatge a Arthur Lee, el qual incloïa versions de Teenage Fanclub i TV Personalities, entre d'altres.

7. "Maybe The People Would Be The Times Or Between Clark And Hilldale". Llarguíssim títol per a melodies perfectes elaborades amb trompetes frenètiques. Lirisme pop embolcallat amb arranjaments de música lleugera.

8. "Live And Let Live". Compta amb dos trencaments de guitarres, dignes del millor rock californià, que irrompen en la carrera salvatge de l'acústica. Musicalment voluptuosa, textualment surrealista. Lee, paradoxalment, sona sincer: "Oh, els mocs s'han incrustat en els meus calçons/Han esdevingut cristall/Hi ha un ocell sobre una branca/Crec que agafaré la pistola..." Massa LSD, Arthur...

9. "The Good Humor Man He Sees Everything Like This". Un altre cop la cara feliç del moviment hippi: "Ha arribat l'estiu/Mira les flors per tot arreu". Arranjaments estil Bacharach per a un concepte de "soundtrack" imaginari. Música narrativament transparent.

10. "Bummer In The Summer". Reminiscències dylanianes per a la peça menys cohesionada de la perfecta catedral que és "Forever Changes". Curiosament, l'única composició de la qual no hem trobat els textos a internet.

11. "You Set The Scene". Llarga i apassionant cloenda d'un plàstic magistral. Un cant d'esperança si el comparam a l'acritud d'altres cançons. Finalitza amb uns vents quasi litúrgics. "Les coses que he de fer consisteixen en quelcom més que estils/Hi ha llocs per anar/Allà hi haurà temps perquè tu ho comencis tot/Això és l'únic del que estic segur".

Per a oprobi de generacions estadounidenques, "Forever Changes" fracassà a les llistes americanes. Comparativament, a Europa es va vendre millor, sobretot durant la dècada dels 70. A l'Estat espanyol restà inèdit fins al 1977; havia estat un dels discos més sol.licitats quan algú viatjava a llocs civilitzats.

Música, passió, arranjaments, lletres... Una obra esplèndida feta en llibertat. Una mena de revelació. Per a molts el "perfecte disc hippi". Realment, molt més que això.